Aquella llum de primavera tardana havia durat només uns instants, els mateixos que havia estat il·luminada l’estança. A poc a poc, s’havia retirat, eixint pel mateix badall de la finestra... havia fugit sense fer volta. L’estança romania fosca de nou. Res ballava al seu interior. Res no tornava a ser més que l’acumulació d’unes experiències belles, gelosament protegides i guarides en la seguretat de les seues parets.

I encara, molt temps després de marxar d’aquella breu primavera, pensava en l’estança [el lloc d’ànim especial on totes les persones hem estat alguna vegada... on, sempre que és possible, ens agrada tornar].

Comments

…i només volia contar-te el secret que m’havien confiat els somnis d’una nit anterior, ja passada…

…i el teu son, que et guareix de tota extenuació, em deixa dir-te calladament que t’estime.

I ara t’alçaràs, tu que res en sabies, i em miraràs, potser, assabentada de totes les confidències de l’univers...

Salut!

Comments

Però, de vegades, no he fet cas d’aquesta mateixa afirmació que acabe de sentenciar... i torne a caure en les velles decisions, que m’han caracteritzat fins el dia de hui, les que m’han fet com sóc i de les que, potser, no puc renegar.

I de les coses que pensava que havia renunciat a conéixer hi era la lògica que impulsa [configura / explica / integra... podeu triar] el comportament humà…

…i he tornat a fer-ho. I podria pensar que havia caigut en l’error d’intentar entendre la forma de fer i ser d’una persona quan, també potser, no entenc ni mitja paraula de la meua pròpia manera de ser i fer.

Però els errors només són si els deixem ser-ho i, sincerament, no podria renunciar a les coses que he fet, faig i faré… i no puc penedir-me’n del meu impuls ni de la meua raó.

Salut!

Comments

Imagineu que eixe mateix dia, sense voler, algú vos espentara i haguéreu d’entrar a l’habitació en concret i sobtadament… i vinga les salutacions i més salutacions…

…heu de creure’m quan dic que porte setmana i mitja tenint aquesta sensació de trobar-me amb les persones més extraordinàries [només per allò de la poca freqüència] a dreta i esquerra, agradables i desagradables i, fonamentalment, amb un immens grau de sorpresa…

Després de pensar-ho [més o menys geladament] m’ha entrat el tro de riure, l’esclafit del riure incontrolat… perquè dic: I A SANT DE QUÈ, TOTA AQUESTA GENT, PRECISAMENT, EN UNA SETMANA I MITJA?????????????????????????????

I només he pogut PARTIR-ME DE RIUREEEEEEEEEEE!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! com un boig… JAAJJAJAJAJAJAJAJJAJAJAJAJAJJAJAJAJAJA… perquè la vida té unes coses… ALGÚ EM PODRIA EXPLICAR COM I PER QUÈ?

Salut!

Comments

Però preguntar-li a la realitat de quin material consisteix la seua substància és incongruent... ara ho sé. Ho vaig fer i, en adequada conseqüència, vaig esperar una resposta que tardava en arribar... sempre ha tardat en arribar.

El silenci, l’aparent silenci calmat dels teus llavis, em desconcertava profundament. Només quan el temps [que deixa de mirar quan res no s’espera d’ell] em tranquil·litzava, vaig poder contemplar la plenitud de la teua contestació...

...i hi havia una energia càlida que aprestava una presència fascinant, un rostre il·luminat per les vires de foc de la mirada... una íntima paraula de ser, enrandada amb els mil colors del naixement del dia.

Salut!

Comments

M’he preguntat quan va ser la darrera vegada que pedalejant-pedalejant vaig anar a explorars marjals i camins de terra… he volgut visualitzar el moment exacte d’aparcar la bicicleta per a no tornar-la a conduir mai més [i en aquest cas és literal, perquè el vehicle en si, ja no el tinc]… i no he pogut.

El pensament m’ha entretingut una estona… mentre, han anat venint-me a la memòria coses que vaig fer una darrera vegada i que ja mai més han sigut: el darrer dia que em vaig posar aquella jaqueta grisa de llana, el darrer dia que vaig punxar “play” en aquell ràdiocassette, el darrer dia que hi va haver cine en aquell cine…

…i el fum de coses que us vinga al cap! Totes molt quotidianes. Totes tan insignificants per repetides i habituals, què no ens adonem de la importància que tenen.

Entenc que per a cada persona la percepció serà diferent… no es tracta de cap obsessió, però ara m’adone que sempre m’ha agradat jugar a recordar aquestos moments perquè, potser, siga l’última vegada que es produïsquen.

I recordar-ho és com un darrer viatge a la vida d’aquell moment, a una vida que ja no existeix. I encara que no sigut capaç de fer-ho bé, hui m’he sentit absolutament feliç recordant la meua bicicleta!

Salut!!

Comments

…una, dues, tres… caure… brisa i vent… surar la línia de l’horitzó.

travessar un territori, de cos lluent… llarg… després…

tallar el temps.

pentinar el terra.

fets de vent… són… fet intens, imprevist, seré… deixar.

suspés, en el buit de tot, contingut en el tot…

…ser lliure, sentir-se lliure.

Salut!

Comments

El que em sembla cert és que es tracta d’un fet transversal de tota l’activitat humana… que es dóna entre persones de la mateixa família, entre amics i, fins i tot, de vegades, entre desconeguts.

Les complicitats van i tornen… i només és cosa d’associar-les als moments de cada situació vital. I les complicitats són perquè d’altra forma seria molt difícil enfrontar-se al dia a dia.

I les complicitats són una de les coses que ens permet estar més a prop els uns dels altres… i van i tornen, deixant-nos una emprempta inesborrable… que recordem i que ja no oblidem!

Salut!

Comments

Després d’un any inusual, estic vivint una primavera també inusual… i en més d’un sentit. Al remat, com se sol dir, només és que les coses “passen” i no precisament quan un les podria esperar. Una cridada de telefon et canvia de sobte tots els esquemes, les planificacions i eixe futur, més o menys estable, que s’obria al davant.

I, al final, no hi ha futur estable que valga i no hi ha mai possibilitat de saber quan variarà. [i tot açò no és un lament, en absolut…]

Les coses passen un dia i ja no hi ha forma de fer-les recular. I ara necessite que en passe un bon grapat de temps per poder pensar clarament, ordenar milers d’idees que em ballen a destemps al cap, assentar esta espècie d’ansietat que em va atacar… un divendres qualsevol.

Salut!

Comments

Per un badall s’esgolava un tímid raig de sol de capvespre. Les frontisses rovellades només li permeteren obrir els vidres un eixem, suficient però per deixar passar més llum d’aquella primavera tardana. Quasi sense adonar-se, tot havia començat ja a moure’s al seu voltant i els records i els sentiments s’havien fos en un ànim de dolç benestar. L’Estança tornava a la vida i ho feia de forma previsible, intensa. La llum, només aquella llum; que enguany arribava tard una altra vegada.

[...]

Comments

Aquell dia va ser sense voler que tornava a trobar-se allà: replegar uns papers, tancar una gestió, recuperar un objecte... res no tenia sentit realment. Només havia tornat per poder observar una darrera vegada l’Estança. Era evident que ningú havia obert la senyorial porta d’entrada en una eternitat i això li esqueixava els bategs del cor. Dins, l’enyorat espectacle l’esperava plàcidament: làmpares, parets, mobiliari… tot perfectament disposat, tot perfectament conservat.

[...]

Comments

[...]

Comments

Salut!

Comments

De menut, és la memòria d’unes vesprades llises, netes i tèbies… amb la brisa bufant a través de les finestres obertes de la cuina, la que sent. Per a mi és la definició de l’estar… de l’estar sense esperes ni res més que una pau fonda.

Potser no fóra només la primavera… potser fóra, també, la serenitat d’haver preocupacions escasses i de la pròpia inconsciència.

…i, després, una lluentor fosca de nit omplint els racons de tot, amb un mant fresc d’agradable calidesa…

La primavera em fa sentir bé.

Salut!

Comments

salut i bones vacances!

Comments

…com l’aigua fresca d’un rierol viu…

…com la darrera vegada que trobes els ulls de qui estimes.

És quan, a més de la memòria, retenta la plenitud dels moments… la seua intensitat,

I em sembla de tota lògica, que la memòria els preserve com el bé més preciós.

La mediocritat de les nostres existències, embossades per una allau d’insignificàncies imposades, els dóna la lluentor que, de vegades, recobren.

…lluny de la mirada del món,

…protegides en la foscor íntima de l’ànima,

…vives i senceres… per molts anys que passen, per molta història [re]correguda, apartades del que som als ulls dels altres…

…les estimes sobreviuen la marxa dels dies i ens recorden que hem estat vius, que hem tingut la mirada neta i que hi havia una llum que era sincera…

Salut!

Comments

Tot ve de la primera volta que vaig saber que les peres, a diferència d’altres fruites, es fan roïnes de dins cap a fora i no de fora cap a dins [com sol ser més habitual]. És a dir, que poden tindre el millor dels aspectes, però estar podrides des de la soca-rel.

Què he de dir-vos? [...] m’encanten les peres i, en certa mesura, em fa molta ràbia aquesta característica tan estranya que les fa diferents... i només és el que hi ha.

Pensat bé, és fàcil establir un paral•lelisme amb determinades persones [públiques –o no.] i la característica tan fascinant d’aquesta particular fruita. Quanta pera solta hi ha pel món!

Perdoneu la sèrie de “post” bròfecs, però és que els polítics em tenen fins els coll...

Salut!

Comments

…també hi ha el blanc i el negre que, convenientment barrejats, donen les diferents tonalitats de gris. Els grisos són bonics, més encara si els combinem amb el verd, el roig, el groc, el blau…

…i què en penseu? …hi ha més de dues opcions polítiques?

Salut!

Comments

Diuen que el cervell humà [només és per localitzar-ho en algun lloc físic...] es diferencia del de l’animalada perquè és capaç d’enraonar en un nivell que el fa especial, superior [?].

Després de molts anys de donar-li pensades a l’assumpte; em perdonareu, però ja no sé què significa raonar/enraonar [amb els molts i subtils matisos que hi ha entre els dos verbs].

Llevat del fet que sóc incapaç de reconéixer-nos en la gent aquest tret que ens “fa especials”, al menys sí que admet que pot haver existit en el passat [i, qui sap si, en comptades ocasions, en el present].

La persona fanatitzada és la que no escolta, la que repeteix consignes buides de sentit, la que ha renunciat a la seua capacitat reflexiva, la que ha renunciat a la seua llibertat, la que ha renunciat a la seua responsabilitat... aquesta és la classe de gent més apreciada per la classe poderosa.

Fanatitzada... així està la nostra societat.

Es creia que la democràcia ens faria ser [co]decisoris de la nostra actitud.

Es creia que tindre la possibilitat de triar sobre el procés de la nostra existència [a]portaria la lucidesa.

Es creia [creu] que els canvis a millor són per a sempre... quan mai ho són!

I mai podré arribar a entendre perquè tenim el panzell, la barra i l’actitud desproporcionada de creure’ns especials.
Salut!

Comments

Són sentiments, nostàlgies, alegries o penes, bons moments o durs… i tots comparteixen la bellesa de la nitidesa… i fascina pensar quin meravellós mecanisme activa el moll que els fa botar des de l’obscuritat més absoluta.

Els nostres sentits estan molt limitats… ja ho sabem. Tot i això continuen sent el camí d’entrada d’una part importantíssima de la nostra memòria.

L’altre dia vaig olorar la mar de nou… tal volta hi era la mateixa llum també i l’absència de qui s’estima. I tot era tan clar i cristal·lí als meus ulls i tot va ser un instant tan intens, re.viscut en aquest present tan absurd…

…i em vaig tornar a sentir aborronat…

Salut!

Comments