La travessa
Fent camí anem deixant abandonades les anècdotes de la nostra vida. I, sovint, elles a soles, de puntelletes, tornen per a recordar-nos que en un altre món érem unes altres persones.
Els detalls d’aquells fets, alguns de bons i [no cal dir-ho] alguns de no tan bons, fan acte de presència sempre improvisadament. Troben una travessa per a fugir dels laberints de la memòria i fer-nos la visita… o la guitza.
Aquesta setmana m’he adonat que, sovint, no estem preparats per al reecontre amb el passat.
Sovint, caminar vol dir desfer-nos del darrer instant quan créiem tindre enteniment.
Salut!
La Tafanera
del.icio.us
Això voldria saber jo
Fa poc em vaig trobar amb una persona que no veia per el pont de st jordi.Una glopada de emocions em vingue al cap tan forta que quasi em posse a plorar alli mateix.
Vaig fer el cort fort.Vaig fer una ullada despistada a aquesta persona i vaig passar com si res.Menuda actuació.
Es veritat.Els records del passat tornen al present a fer visibles les nostres miseries i tambe les nostres virtuts.
Al mateix temps sempre pense que estem a la corda fluixa i que fem el que fem mai estem a la alçada per diversos motius.
Quant som joves no tenim experiencia.Quant tenim experiencia no tenim les virtuts del jovent.
I tot passa tan apressa...
dimoni de xiquet | 30-03-2009 - 22:58:37 GMT 1 #
Quina raó que tens!!!
Quines passades ens juga de tant en tant la memòria. Hi ha una persona que fa anys va desaparèixer de la meva vida i després, als anys ens varem retrobar uns minuts on varem actuar con si res no haguera passat, però eixa persona va tornar a desaparèixer.
Al cap d’un temps voluntàriament vaig decidir treure-la de la meva vida i, fins i tot ho vaig deixar escrit.
Però fa unes setmanes va tornar, de sobte i amb força el seu record. el record de les coses bones i divertides que varem compartir, però que segurament mai tornaran.
El temps ha passat per als dos. Jo soc ja una altra persona, diferent a la que ell va abandonar fa anys. Eixa persona segurament també serà diferent a la que jo vaig tractar i estimar.
Però la memòria té estes coses i ara em costa treure’m del cap la seua imatge, la seua rialla les seues cabòries i trobo a faltar la complicitat que al llarg d’uns anys varem compartir.
Res no canviarà. Eixa persona dubte molt que és fique en contacte amb mi i jo dubte molt que agafe el telèfon per trucar-li i reiniciar una relació que ara ja seria completament diferent, perquè el que ens unia ja no està, perque tot i ser les mateixes persones, ja no ho som i perquè crec que no és mereix tornar a tenir la possibilitat de fer-me més mal.
Les punyeteres travesses de la memòria... quin bon títol per a un llibre de records que cada persona podríem escriure.
Per cert molt bon post i preciós el de la setmana passada. Gràcies per regalar-nos coses tan delicades.
Com sempre, un plaer llegir-te.
Lluna de València | 31-03-2009 - 12:07:41 GMT 1 #
hola Dimoni! és, exactament, la forma inesperada en la que passa el motiu perquè no sabem reaccionar. Segurament fem mil coses bé al dia i ens enfrontem a situacions quotidianes que resolem de forma perfecte, però els imprevistos... i tu ho dius també, no necessàriament són misèries!! Espere que hages tornat a vore eixa persona per a actuar de forma diferent!! :) -pensa que açò és com la Llei de Murphy: no l'havies vista en anys i ara no pararàs de trobar-te a la mateixa persona!!! Salut!!
hola Lluna! moltes gràcies per totes les lloances i coses tan boniques que dius del meu blog!! és, realment, una cosa que m'espenta a seguir escrivint cosetes de tant en tant! Respecte al que dius que la classe de relació "seria completament diferent", no puc estar més d'acord. Les persones som en moments i situacions que, una vegada passades, són difícilment reproduïbles. Gràcies, de nou, pel teu comentari!!
german | 31-03-2009 - 20:17:18 GMT 1 #
Asumo que tengo miedo al pasado reciente que puede aparecer en cualquier esquina; mi miedo nace de que sé CÓMO debo reaccionar pero no estoy segura de SABER hacerlo. Quizá la única manera de aprender a enfrentarnos con nuestro pasado subitamente reencontrado sea aceptarlo, reconocer lo que hicimos mal, nuestros aciertos y los de los demás, quedarnos con lo bueno...y sobre todo apreciar cómo ese pasado nos ha cambiado porque si nos damos cuenta de que somos los mismos que entonces pero también diferentes, tendrá menos poder sobre nosotros....
Gracias German, por tu post, que me ha dado que pensar, y por tus comentarios en Hidden Planet.B7s
Monique LaMer | 01-04-2009 - 00:04:52 GMT 1 #
Gràcies per la visita al racó de la solsida, i gràcies per aportar reflexions..
Sempre que passeu sereu benvinguts tots:
http://elracodelasolsidablogspotcom.blogspot.com/
Mireia | 01-04-2009 - 09:13:43 GMT 1 #
hola Monique, gracias a ti por los comentarios -a partir de ahora lo llamaremos las gracias de los blogs comunicantes!!! ;) Estoy de acuerdo con todo lo que planteas. Y pienso que se podría añadir que no tenemos que arrepentirnos de las decisiones que tomamos [al menos no como una actitud generalizada], ya que forman parte de un aprendizaje da cada uno. [es que hubo una temporada que estuve obsesionado con el tema de Lara... y el comentario vino solo... ;) Un saludo!!
hola Mireia i benvinguda al blog!! Em va agradar molt la quantitat de debat que es genera al teu racó [a més de trobar-lo molt atractiu pel seu contingut]. Ací seràs benvinguda sempre. Salutacions!!
german | 01-04-2009 - 16:18:14 GMT 1 #
Rellegint ara el post que has publicat m'adone que en la darrera novel.la que he ressenyat al blog ULLS VERDS (Columna), hi ha molt d'això que parles. Fins aviat
Mireia | 04-04-2009 - 16:53:31 GMT 1 #
hola Mireia benvinguda en la teua segona visita, i gràcies per la recomanació del llibre. Ara mateix visite el teu blog per prendre'n bona nota de la referència!! gràcies!!
german | 04-04-2009 - 18:25:37 GMT 1 #