Reflexions des de l'oix
Una, dues, tres... mira't a l'espill i sabràs qui ets!

Coneixia molt bé aquella casa [no de bades, hi havia viscut molts anys d’infant i de jove]. Ara què, de tots aquells espais units per corredors impossibles i racons misteriosos hi havia un que sempre l’havia fascinat: la sala d’hivern. Podeu imaginar-ho bé. L’Estança, com li agradava de dir amb importància, estava ubicada davant mateix de la vivenda: les quatre balconades, imponents, donaven al borum festiu del carrer i els finestrals, rematats amb fusta de roure envellida, romanien tancats… com si fes un segle que dormiren.

[...]