Re.viure
Dormen amagats al fons del nostre inconscient més profund, això és cert. De sobte, un bon dia, l’atzar o la casualitat els desperta i retornen a la superfície de la nostra pell… i no avisen gens ni mica.
Són sentiments, nostàlgies, alegries o penes, bons moments o durs… i tots comparteixen la bellesa de la nitidesa… i fascina pensar quin meravellós mecanisme activa el moll que els fa botar des de l’obscuritat més absoluta.
Els nostres sentits estan molt limitats… ja ho sabem. Tot i això continuen sent el camí d’entrada d’una part importantíssima de la nostra memòria.
L’altre dia vaig olorar la mar de nou… tal volta hi era la mateixa llum també i l’absència de qui s’estima. I tot era tan clar i cristal·lí als meus ulls i tot va ser un instant tan intens, re.viscut en aquest present tan absurd…
…i em vaig tornar a sentir aborronat…
Salut!
La Tafanera
Remoume
del.icio.us
Això voldria saber jo
Els meus iaios materns vivien a una casa de camp, un masia vella. A l'estiu, quan s'acabava l'escola, de vegades els meus pares em deixaven anar a passar uns dies amb els iaios i les ties que, en eixos moments, encara estaven quasi totes per casar.
A la cambra on dormia era la de les ties i, concretament ho feia al llit baixet de la tia Juani (per si de cas la xiqueta caia del llit en meitat de la nit). Baix de la cambra estava el corral amb els animals que criaven i pel costat del corral passava un sèquia. Jo recorde que m'adormia amb el soroll de l'aigua. Però aquella cambra fosca (era una alcova) tenia una olor molt particular, i a la nit fosca i fresca de l'estiu aquella olor plenava el meu nas de xiqueta. Ara, de tant en tant em sorprèn aquella olor tan especial a fusta vella, mesclada amb l'olor humà de despreníem a l'estiu les meues tres ties i jo. Son nits d'estiu, fosques i en eixos moments me'n adone que mai tornaré a dormir-me escoltant l'aigua d'aquella sèquia, ni olorant aquell perfum tan particular, però al mateix temps em permet saber que ho he viscut i que ho puc contar i, en eixos moments, fins i tot reviure.
B7s
Tereseta | 14-02-2008 - 13:55:56 GMT 1 #
Jo ja no tinc ni nostalgies ni sentiments. Estic eixuta de lirisme, buida d'imaginació, i desesperançada d'esperançes. Es el que té alçar-se cada dia a les quatre i mitja de la nit per anar al puto treball.
B7s
La loca del gats | 14-02-2008 - 17:53:40 GMT 1 #
a això precisament em referia, Tereseta! Recordar amb el detall de qui ho ha viscut només fa uns minuts, coses que romanien profundament adormides en el record!
Loca dels Gats, és cert que alçar-se del llit a les 4.30 del matí no ajuda a percebre el lirisme de les coses... no obstant, pots aturar-te a escoltar el misteriós silenci que hi ha a les ciutats a eixes hores [no és un silenci com el del camp, però és tranquilitzador]... pots aturar-te a pensar que, mentre el món dorm, tu estàs viva... pots aturar-te a olorar el matí, que encara no està viciat amb el fum del trànsit... només és qüestió de ritme! ànim!!!!!!!!!!!!!!!
german | 15-02-2008 - 19:24:30 GMT 1 #