La nit i el dia
Totes les persones, fent memòria, podríem trobar el moment decisiu de la nostra vida [totes les persones que tenim la sort de viure-la, clar]. Vull dir el minut on passa tot i, de sobte, la nit es fa dia [o el dia nit]. L’instant que marca un abans i un després i el marca per a sempre més.
I és diferent per a cadascú… perquè no ens podem comparar ni en les nostres trajectòries personals ni en aquella part minúscula on som [o podem ser] diferents.
Però sempre hi ha el canvi, la fi del començament [o l’inici cap un nou final]. Al capdavall de tot, [quasi]res és tan greu… i anem fent.
Pense, com diu un bon amic, què, simplement, el moment decisiu és quan ens adonem que la vida “va en serio”.
Salut!
La Tafanera
del.icio.us
Això voldria saber jo
Benvolgut amic:
Crec que la teua saviesa és molt llarga i compartisc les teues paraules. Però (com no, el nostre amic "però") potser a la vida hi hagen més moments. Sols un seria, al meu parer, jugarse-la a cara o creu.
La vida, almenys per a mi, esta feta d'etapes, i, per tant té molts moments on ens en adonem que ara ja sí, la vida no és cap joc i ja "va en serio".
B7s i cuidadet amb els cabells ;-)
Tereseta | 05-02-2008 - 09:09:41 GMT 1 #
Totalment d’acord amb Tereseta. La primera volta que he llegit el post he pensat en això, els moments decisius, nascuts, no necessàriament d’un “quasi s’acaba el que es donava”, aquells temps en suspens en què un decideix. El replantejament ens fa més conscients de en quin punt ens trobem, no veure sols arbres, veure el bosc; l’experiència de quasi veure’ns a nosaltres mateixa com uns estranys és fascinant. Mirar cap enrere d’eixe instant, amb llunyania, tot i la proximitat del temps viscut, amb estranyesa, perquè alguna cosa ja no és igual en el nostre pensament, i triar cap a on avançar és evolucionar. M’encanta quan passa, reinventar-se a un mateix, tot i que la causa puntual potser un trasbals com una absència per sempre més en el món terrenal (si és que hi ha altre). Calen aquests instants per a no viure sota els encants dels dies unidireccionals, de les il•lusions repetides fins a la sacietat, dels temps programats; per avivar-nos, per despertar, per reiniciar; per no perdre el temps en un mateix tram, per no perdre les possibilitats de ser, sentir, experimentar.
mutatis mutandis | 05-02-2008 - 11:32:29 GMT 1 #
hola tereseta,
tens raó en que la forma què les coses ens afecten pot variar en funció de moltes coses. I és cert que els canvis [perquè també crec que en són més d'un] són tan graduals que no ens adonem i, després, la perspectiva ens fa percebre la nostra vida com una successió d'etapes.
no obstant, continue pensant que hi ha un moment clau que marca un abans i un després en tot el món i que no està tan vinculat al fet de "passar etapes" personals, sinó en el de "descobrir el sentit de la vida".
Amb unes altres paraules, volia escriure un post sobre el tòpic de la "la pèrdua de la inocència" sense "mentar-la" i, rellegint-lo, no sé si ho he aconseguit.
gràcies pels teus aclariments!
german | 05-02-2008 - 12:20:18 GMT 1 #
Reconec eixa sensació, la d'adonar-te que el terra ja no hi és i que d'un moment a un altre, com en un còmic, cauràs en una trajectòria infinita. La notícia, el fet, la imatge que, de sobte, et congela en un instant. La situació que et mires des de fora, com si tu fores un personatge d'una història que no va amb tu, que no és real. Però, certament, estic d'acord amb els comentaris que diuen que, moments com eixos, no n'hi ha molts, però sí més d'un. I tots són, d'alguna manera, una pèrdua. No sé si de la innocència, però sí d'un tros de nosaltres mateixos.
Plaerdemavida | 06-02-2008 - 18:39:32 GMT 1 #
Tinc quasi 30 anys i encara estic perdent la innocència. I em fa una ràbia que no es podeu imaginar. Sobretot perquè pense que hauria de compensar-la amb saviesa i no sempre és així. Més bé quasi mai. I, què collons, perquè prefiero susto a la muerte. Jo em quede amb la innocència.
Ara, el meu moment va ser quan ma mare em va dir que els Reixos eren els pares i em vaig pegar una plorà de mucho cuidao. Res no va ser igual des d'aleshores.
wella | 07-02-2008 - 00:12:32 GMT 1 #
ostres, dos dies que no vinc per ací! :)
volia dir, un poc contestant tots els comentaris, que jo també em quede amb la inocència i que és cert que reduir-ho tot a un únic moment pot ser excessiu. En qualsevol cas, també vull dir, que em fa més ràbia, fins i tot, que a vosaltres! :)
gràcies pels post!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
german | 08-02-2008 - 17:57:17 GMT 1 #