Reflexions des de l'oix
Una, dues, tres... mira't a l'espill i sabràs qui ets!

Sempre he sentit una admiració especial per les persones que saben mirar. Perquè saber mirar, a més d’una qüestió personal d’actitud, és com una ciència. Vull dir, que per a mirar i veure, és a dir, saber mirar, cal una certa formació anterior.

Penseu en una pel•lícula. Penseu en un paisatge. Penseu en un problema... m’atreviria a dir que no pensaríeu el mateix sobre les mateixes coses d’ací cinc anys [o dies, o hores... de vegades minuts].

Què penseu de la felicitat? Què pensàveu de l’amistat? Què significa estar-ne satisfets d’alguna cosa? ...són preguntes extraordinàriament difícils.

...i clar, amb les persones passa exactament el mateix. La sensació de la primera vegada que coneixem [mirem] algú no té cap relació amb l’última. I tot passa davant els nostres ulls, però a la velocitat més adequada per a que no ens adonem dels canvis.

I podríem justificar-nos dient que canvia l’objecte de la nostra mirada. Però no ens hem d’equivocar: qui canvia, sempre, és qui mira... els pensaments, les experiències, les hores i els dies... tot ens transforma i transforma la nostra mirada.

Ja sabem que una imatge no val més que mil paraules... però hem de començar a saber que les mil paraules que defineixen una imatge mai són les mateixes.

Salut!