El ball
Podríem dir que el ball comença quan més de matí pot ser; tan matí com les primeres ràfegues de llum solar assenyalen... però en realitat només és una suggerència, perquè el ball sempre hi és... però no trenquem ja aquest relat.
Iniciada la cerimònia del dia, el ball continua, creixent, expandint-se, inundant cada racó de tot... o al menys eixa és la sensació...
...i sense esforç aparent... i sense seguir la voluntat de ningú... i sense atendre la menunciada de les nostres vides retalla, projecta i condueix totes les coses que hi ha i les que no sabem que hi ha...
...i les convida a una dansa impractible d’imaginar en la seua totalitat.
I el moviment, sempre rítmic, sempre igual, mou les coses d’ací cap allà. Dibuixa ombres fantàstiques d’inesperada magnitud. Crea formes d’una bellesa inexplicable.
I fluctua fins que el jorn s’acabat del tot; tan acabat com la foscor més fosca. Però en realitat, sabeu que només és una proposició, perquè el ball sempre hi és en la força i intensitat del dia o en la suau i fresca nit.
Salut!
La Tafanera
Remoume
del.icio.us
Això voldria saber jo
Però el ball no acaba amb la foscor...No. En eixos moments comença un altre tipus de dança. És, per exemple, la de la sensualitat de mirar la lluna des de dins del llit i escoltar les friçances de la pell amb el llençol fresc a una nit de fret.
O la de l'erotisme d'una nit d'estiu, de finestres obertes i d'escoltar rises de complicitat després de l'amor.
O, senzillamnet la d'una música d'un temps que ja no saps si ha existit, però que ara sona als teus llavis mentre mires una lluna al ple.
No, benvolgut amic, el ball no acaba quasi mai. No dona quasi temps de treva, però tanmateix, hem de agrair que existeix.
B7s
Tereseta
Teresita | 27-11-2007 - 23:53:00 GMT 1 #
Una bella manera de dibuixar el ritme implacable del món que ens envolta.
Plaerdemavida | 28-11-2007 - 17:42:08 GMT 1 #