Contra la il·lusió
Sé que no faig amistats amb una afirmació tan contundent i sense badalls com la següent, però n’estic convençut: les il·lusions són una font inesgotable de malestar i frustració en les nostres vides.
De ben menuts… si fas, si dius, si creus… tindràs, aconseguiràs, seràs… i sense adonar-nos-en aprenem a projectar, sempre en el futur i sistemàticament, l’objecte de la nostra felicitat: “quan trobe el treball de la meua vida”, “quan conega la persona que no conec”, “quan canvie de forma de ser la persona que no ho ha fet”…
I açò és pel que fa a les coses menudes, ja que només ens interessen a nosaltres mateixos. Pel que fa a les coses grans, és a dir, les que ens afecten com a societat, o col·lectiu, o cultura, o com vulgueu dir-li… encara és pitjor.
I des de la infància, participem en aquesta mena de joc de càstic i recompensa que és l’origen d’una part important de la nostra infelicitat. Consciències constantment esbatussades per la idea del “demà”, “l’ara no”, “l’any que ve”… “en una altra vida”.
L’engany, l’autèntica i més gran de les mentides, és creure que no podem tindre ara la felicitat. Si tinguérem la capacitat de “deixar d’esperar”, senzillament deixaríem de patir innecessàriament per moltes coses.
És mentida que siguen les il·lusions les que ens mouen en el dia a dia. És mentida que les esperances siguen allò que ens motiva a seguir vivint. No és cert que el que busquem es trobe en un no sabem ben bé què que ha de vindre.
I no, no és una invitació al conformisme. Tampoc no és una invitació al pessimisme. No, ni tan sols és una invitació al realisme… simplement és una invitació a agafar fermament l’existència amb les dues mans.
Evidentment, totes aquestes idees no són meues. Una vegada vaig llegir: “proveu a desfer-vos de les falses espectatives. Proveu a no esperar allò que només trobareu en el temps per vindre i davant vostre s’obrirà un immens espai de tranquil·litat i serenitat”.
Deixeu que el temps s'esgole al vostre voltant. És una sensació molt propera a l’èxtasi.
Salut!
La Tafanera
del.icio.us
Això voldria saber jo
Ho has aconsseguit, benvolgut amic. Ho has escrit com nomès tu pots fer-ho.
Ara a la resta ens queda la part reflexiva. Enhorabona.
A més està molt bellament explicat ;-)
B7s.
Teresita
Teresa | 18-11-2007 - 23:41:19 GMT 1 #
Es, sense dubte, el millor article que t'he llegit. A més, estic d'acòrd en tot. Has descrit perfectament el dia a dia de molts de nosaltres. ENHORABONA....!!!!
Signat: Serdo 1 ó 2, no sé....
Txema | 22-11-2007 - 12:08:31 GMT 1 #
hola!
gràcies pels vostres comentaris!
per cert, Txema, SERDO sempre! :)
germán
german | 22-11-2007 - 16:25:06 GMT 1 #
Ja fa prous dies que vaig accedir al teu blog dotorejant, mitjançant sargantanaxpress, sense voler, sense massa espectatives de trobar alguna cosa interesant. Però he de confesar que ara et llig impacient, a diari, i de vegades em sent com una espia silenciosa. Darrere d'un nom que no em convidava "visca la pericana" m'he trobat amb una sorpresa tan agradable com inesperada. Ja ho dius tú " l’apariència és poc amiga del coneixement…. Gràcies!
La teniente Ripling | 23-11-2007 - 23:33:04 GMT 1 #
hola Teniente! :)
gràcies per la generositat de les teues paraules!
salut!
german | 26-11-2007 - 14:35:02 GMT 1 #
M'agrada la manera com raones contra cor. Sembla coherent el que expliques, lògic, saludable fins i tot. Quasi em convences! Però no puc estar-me de discutir, en part, que la millor manera de passar la vida siga veient el temps relliscar plàcidament. Cert que no podem viure penjats d'utopies inassolibles, ni d'il·lusions peregrines. Però només el tipus d'emoció que ens aporta un projecte, un somni, un canvi, un objectiu assolit, ens funciona com a motor. Ens fa evolucionar. Lluitar per aconseguir alguna cosa, malgrat el risc del fracàs, dóna al·licient a l'existència. Que jo sàpia, ningú ha eixit d'un clot sense fons sense l'esperança que tot això (també) passarà. Sé que dius que no és una invitació al conformisme ni al pessimisme . Però s'hi aproxima perillosament! Algun conformista ho podria prendre com a justificació per a la passivitat perenne... No faràs un altre dia una exaltació de la capacitat d'iniciativa com a virtut?
Plaerdemavida | 28-11-2007 - 17:38:09 GMT 1 #
hola de nou, Plaerdemavida
Gràcies pel teu post. A vore si em puc explicar millor: pense que "deixar d'esperar" no implica entrar en un estat vegetatiu d'esperar "a que les coses passen". No és, en absolut això. S'ha de viure amb perspectiva de futur i amb una planificació, raonablement realitzable, d'eixe futur.
És cert que hi ha les il·lusions, com dius, inassolibles; però és que les "altres il·lusions" també ens fan molt de mal.
Per quines coses ens il·lusionem habitualment? Solen ser coses més aïna banals [perquè hem d'admetre que les nostres vides ho són: mínimes, insignificants, minúscules. Potser no per a la gent que ens envolta, però sí que ho són vistes des d'una perspectiva més ampla]. Preocupar-nos [il·lusionar-nos] per coses banals ens porta a deixar de mirar el món amb una perspectiva més ampla, que ho relativitze tot una miqueta.
Enguany aniré a Dublin per cap d'any... poden passar tantíssimes coses fins que arribe el moment que trie no pensar-les i no pensar tampoc en que serà "el cap d'any de la meua vida". I sé que si arriba "serà" i serà una experiència molt agradable, perquè hauré decidit viure-la quan arribe, no abans; ni en positiu ni en negatiu. Això és, per a mi, no esperar.
El passat ja no hi és i el futur menys encara. Què queda? El present... però no vist des de la perspectiva de l'antic "carpe diem". No, el present no s'ha de cremar; però en certa mesura l'hem de deixar convertir en futur [independentment d'allò que deia adés de la planificació], però no projectar massa irrealitats en ell.
És ser conscients que només tenim poder sobre molt poques, molt poques, molt poques coses. Salut!!!
german | 28-11-2007 - 22:25:26 GMT 1 #
Hola, Germán,
Crec que les il·lusions "assolibles" només fan mal quan resulten en fracàs, però eixe desenllaç només és un dels possibles: els altres són èxit, èxit parcial, "almenys no he eixit massa escaldat", etc. I les il·lusions solament són banals si ens les mirem des d'un plànol molt elevat: si un extraterrestre es mirara les coses per les quals ens preocupem, es faria un fart de riure, el pobre, si és que aconseguia entendre'ns. Però en el nostre minúscul i gens important món personal, les coses que considerem importants SÓN importants.
Això no obstant, comprenc el teu punt de vista: si vivim penjats del futur, de com de bé ens ho passarem en el Cap d'Any de torn, acabem per no gaudir del present, nerviosos com estem perquè això que esperem isca bé. Jo crec que és possible trobar un punt intermedi entre esperar amb ànsia i descontrol i esperar sense esperar, que tampoc té gràcia ;) Veig que no defensem coses tan diferents! Enhorabona pel teu bloc i per l'estoneta filosòfica que ens has regalat.
Plaerdemavida | 29-11-2007 - 11:22:26 GMT 1 #
German, tu no patisques pel Cap d'Any que està tot controlat! Ja s'encarregaran els nostres germanets de tot.
No vull fer-me il.lusions però jo ja tinc una il.lusió: vore les campanaes en la tele irlandesa. Seran els presentadors iguals de casposos que els d'ací?
Fora bromes, gran post!
losi | 06-12-2007 - 20:22:23 GMT 1 #