Reflexions des de l'oix
Una, dues, tres... mira't a l'espill i sabràs qui ets!

D’haver-se plantejat la pregunta, jo haguera afirmat que aquella era la imatge de la fragilitat. I només es tractava d’una persona… d’una persona major asseguda, mentre un vergonyós raig de sol, d’una vesprada qualsevol de la tardor, li il·luminava la cara.

Perquè era un dia qualsevol, d’un mes qualsevol… i allà es trobava, una dona menuda, discreta i callada… esperant. Allà es trobava, amb una improvisada actitud de serenitat… com si no vulguera molestar… com si no vulguera ser.

[a tot açò, ja haureu endevinat que no ens coneixíem, perquè les més de les voltes no cal]

Sense voler, la vaig sorprendre [a mi no m’esperava]… i aquell cos tan treballat pel temps i retallat per l’edat va projectar una sobtada i profunda energia. Amablement em va mirar, mostrant-me un immensa rialla… després em va oferir un lloc al seu costat.

I em vaig adonar de com d’errat estava… de com l’apariència és poc amiga del coneixement… de com, l’energia que tot ho mou, ho mou des de l’interior més inextricable. Va ser una experiència de benestar.

I tot va ser en un instant fugisser.

Salut!