La tristesa
Pense que la tristesa és un sentiment que no hauria d’haver-se inventat. No obstant, supose que tampoc no sabríem ben bé què és la felicitat si no coneguérem l’opció contrària. És a dir, potser la tristesa és necessària per a poder apreciar millor els moments de felicitat… però no em propose resoldre ara una qüestió que no té fàcil solució.
La tristesa que sí que hauria d’esborrar-se és “l’altra tristesa”. Aquella a la que li dediquem més temps del que es mereix. A la tristesa de l’apatia, de la insatisfacció permanent, la de la manca de perspectives… ja sabeu quina… perquè és molt diferent de la primera i tots l’hem sentida en un moment o altre. Temps, sense dubtar-ho, perdut.
I per què decidim perdre tant de temps amb ella? Per què no li tanquem definitivament la porta de la nostra ànima? Per què continuem capficats en fer-nos la vida difícil?
Com sempre, són preguntes per a les que no tinc ni una aproximació de resposta; però el fet és que és una qüestió de “decisió”, de “voler tancar” i “d’estar capficats”… tres coses ben lligades a la nostra voluntat… "l’altra tristesa" no té cap causa plena que la justifique i per això no depén de cap factor extern.
I sempre és més fàcil aprendre a barrar-li el pas a allò que has sabut identificar i que no té una justificació necessària. És més senzill i de vegades no costa tant.
Salut!
La Tafanera
Remoume
del.icio.us
Això voldria saber jo
Ai!!! De vegades els diumenges per la vesprada es presten per a este tipus de reflexions ;-)
B7s i cuida't
Tere | 28-10-2007 - 20:57:12 GMT 1 #
Ja s’ha dit, qüestió de voluntat, voluntas-voluntaris, “tot comença en un mateix”... i, no hi ha més, però això seria el final. En una circumstància “transcendental”, en la qual cal decidir per quins camí o camins continuar el pas, quan un no veu clar, quan res no li satisfaça plenament (eixa és altra...), potser un intente defugir “involuntàriament” per un temps de la responsabilitat pròpia, de la pròpia vida, sota un estat d’apatia. I per què, llevat de la manca de voluntat? O dit d’altra manera, per què en determinades situacions un rau paralitzat, sense energia, perdent forces poc a poc? Potser siga el ritme dels temps postmoderns, potser el no parar-se a pensar en quin món vivim i en un mateix, potser exigir(-se) molts resultats i no detindre’s a observar l’important, el guany quotidià, allò que ve donat ...
nenúfar | 28-10-2007 - 22:52:14 GMT 1 #
Pensava que em donaries la solució al fet de dedicar-li tantes hores a l'"altra tristesa". Tot i això, molt bona la reflexió!
Cris | 29-10-2007 - 11:15:30 GMT 1 #
hola Cris... ja m'agradaria a mi tindre la recepta de la felicitat! Però pensa: hi ha un moment de la nostra existència en el que ja no podem seguir justificant que "patim tristesa". No és l'educació, no és les coses que hem viscut ni és, al capdavall, l'entorn en el que vivim. Si racionalitzes "l'altra tristesa" és quan la pots combatre. Fa uns dies una amiga terapeuta m'explicava que en determinats casos d'esquizofrènia [no en tots] l'afectat pot combatre la seua malaltia quan "cobra consciència" d'ella i aprén a dominar-la des de la seua capacitat racional. I amb la tristesa? Per què hauria de ser diferent?
En part crec que açò també està relacionat amb el que diu Nenúfar. Jo no vull trobar [perquè pense que no es pot] la causa[es] última de la "l'altra tristesa". NOmés pense que és "justificable" fins a cert punt i que, efectivament, a partir d'eixe punt és només qüestió d'exercir la responsabilitat pròpia.
SALUT!!
german | 29-10-2007 - 17:25:20 GMT 1 #