Reflexions des de l'oix
Una, dues, tres... mira't a l'espill i sabràs qui ets!

Diuen del temps què, habitualment, no dóna segones oportunitats. Jo pense que això és fals, però com tota presumpció, ara m’he d’explicar. Una vegada vaig conéixer qui em contava que el temps era només una interpretació que fem les persones d’un no se sap ben bé què. I trobe que és una gran veritat o, al menys, una veritat que reconforta.

Aquesta veritat és, a més, una abstracció complexa, plena de matisos i d’impossible definició. El temps, més enllà de la seua condició [explicació] física, ens afecta des de la interpretació que fem d’ell. Qui se sent vell, qui se sent jove, qui no se sent gens ni poc… tot és el resultat d’un processament intern de la vella idea del temps.

Només quan dins la perspectiva no hi ha més que buit, pensarem que estem perduts i enganyats. No ho sabrem, però estarem equivocats. Haurem fet cas a la influència d’un caifàs menut, però invisible i roí. I és que haurem caigut en el parany de la nostra pròpia (in)consciència. Les segones oportunitats sempre seran si poden pensar-se.

Mireu allò què penseu que és el vostre passat. Després penseu el vostre present. Finalment mireu el que no és, el pervindre… heu acabat amb tot? Realment és del tot impossible refer les coses? Penseu-ho.

Salut!