Reflexions des de l'oix
Una, dues, tres... mira't a l'espill i sabràs qui ets!

Hi ha una sensació generalitzada. Un subtil i estrany [pre]sentiment de final i de pèrdua. Com un fum que ens envolta imperceptiblement, però que, fàcilment ens fa oblidar que podríem arribar a ser… si convenim que no hi ha aspiració superior.

I tot ens condueix imperceptiblement cap a l’oblit. A l’oblit de nosaltres mateixos. Oblidem qui som, on som, amb qui som, perquè som. I de poc a mica, la sensació, que ja no és tan subtil ni estranya, ens rebleix l’ànim[a] de por i de neguit.

Oblit per la pèrdua de capacitat de conéixer. Oblit per no saber, ja mai més, res que no siga donat, vulgar, vist, fàcil, bàsic, bast, evident, fet, acabat… tristament pobre. Ningú no en té de culpa. Ningú no en té de responsabilitat. Simplement s’oblida.
Salut!