Reflexions des de l'oix
Una, dues, tres... mira't a l'espill i sabràs qui ets!

La felicitat és un tros de pa amb fotmatge. Aquesta genialitat no és meua, però em sent més crescut pel fet d’haver-me’n adonat d’ella. I és que… no teniu eixa sensació cada volta que descobriu una cosa així? És a dir, no vos sentiu més plens, millor, més grans, cada vegada que percebeu una cosa que, potser, no l’haja trobada molta més gent? És com reviure la primera volta en què, de menut, cobres consciència d’un fet important o recordes haver aprés una paraula.

No podria imaginar-me una vida en la que no hi haguera algú de qui deprendre. Però tampoc no podria imaginar-me-la sense la possibilitat de fer alguns xicotets descobriments, que omplen i fan sentir bé.

Hi ha una part de les nostres vides en les que és molt important l’aprenentatge: farcir, com diuen, el cap de coses. I sol ser la part més dura i avorrida perquè és un aprenentatge dirigit, forçat, en el que sempre s’oblida el més important de tot: ensenyar a voler aprendre, no matar la curiositat, no aniquilar la nostra capacitat de sorpresa. I això ja ens condiciona l’altra part de les nostres vides…

…una part que hauria de ser la del creixement. Amb unes altres paraules, la de l’aprenentatge en la que els directors som nosaltres mateixos i en la que una bona part de l’èxit depén de no haver perdut l’interés dels ulls de la infàcia.

I som com un espill, que reflecteix constantment la vida i només és capaç de retindre’un una part. I només durant poc de temps. Serà que les persones normaletes hem d’estar-nos satisfetes amb açò; amb la il·lusió que creure’ns espills creixents.

Salut!