Reflexions des de l'oix
Una, dues, tres... mira't a l'espill i sabràs qui ets!

En silenci els pensaments pesen més, s’enranden d’importància, guanyen cos i una presència absoluta. Res els destorba. I és que en silenci el món s’atura i és l’espai de la ment qui regna. En silenci tot potser més inquietant o tranquilitzador, fràgil o dur, tendre o violent… En silenci, tot és possibilitat.

En silenci és com si les idees, que ens vigilen i esperen les nostres vacil·lacions, pugueren imposar-nos la seua lògica impossible. Una lògica, d’altra banda, ben apresa i assumida, de la que és difícil defugir.

Quan res no es mou… quan tot és quiet… quan res no diu res, no sentiu la necessitat d’interrogar més que mai el que vos envolta? No teniu l’urgència de conéixer més que mai què és que som i on estem?

En silenci és com si tot fora d’una, junt i ple, la mateixa matèria inextricable i misteriosa de l’existència. És, com deia Simón: “al encontrarnos sumergidos en el silencio, ¿qué sabemos? Sólo sabemos que nuestros pasos son discretos, reverentes”.

Fa molt que no tinc l’experiència del silenci. Fa temps que no tinc l’experiència del [re]trobament.

Salut!