Anem de passeig
En algun moment m’he adonat que caminar pot allunyar-nos o apropar-nos a un lloc, a alguna referència, a un moment. Tenim l’opció de fer-ho espai [passejant], o de pressa [corrent]. Sabeu que el resultat no és exactament el mateix. Canviant la manera fer-ho canviem, [in]directament, els resultats de l’anada o de la tornada.
De fet, el costum és fugir ràpidament de tot i anar corrent cap a tot. Un tot entés com a totes les coses. Ho hem aprés de sempre. Ho hem aprés a foc lent i minuciós. Silenciosament hem reblit cada badall del nostre comportament fins que deixen de comptar les diferències, deixa de comptar el riure.
I el costum real de després és que acabem sempre corrent, mai no li dediquem temps als passejos. No teniu eixa sensació? Una sensació que ens fa viure de pressa, sense espai per a decidir, pensar ni descansar. Amerats d’impaciència acabem per oblidar completament el detall, la pausa i a nosaltres mateixos.
La carrera dura el temps que hi ha abans de caure, és a dir, quan ja no queda ni una brisanya de possibilitat. I potser passe quan només ens queden uns segons de lucidesa per preguntar-nos perquè hem corregut, perquè hem tingut tantes ànsies de viure estressats, perquè no ens hem aturat i hem passejat.
Salut i bon camí!
La Tafanera
Remoume
del.icio.us
Això voldria saber jo