Reflexions des de l'oix
Una, dues, tres... mira't a l'espill i sabràs qui ets!

Aquesta adjectivació ben bé podria ser el títol d’una pel·lícula. Però no ho és. Senzillament explica un estat mental que, recentment, torna a apoderar-se del col·lectiu [dissortadament, el fet no és nou... -això voldríem les persones: que tot el que ens passa, fóra nou].

Diuen que el cervell humà [només és per localitzar-ho en algun lloc físic...] es diferencia del de l’animalada perquè és capaç d’enraonar en un nivell que el fa especial, superior [?].

Després de molts anys de donar-li pensades a l’assumpte; em perdonareu, però ja no sé què significa raonar/enraonar [amb els molts i subtils matisos que hi ha entre els dos verbs].

Llevat del fet que sóc incapaç de reconéixer-nos en la gent aquest tret que ens “fa especials”, al menys sí que admet que pot haver existit en el passat [i, qui sap si, en comptades ocasions, en el present].

La persona fanatitzada és la que no escolta, la que repeteix consignes buides de sentit, la que ha renunciat a la seua capacitat reflexiva, la que ha renunciat a la seua llibertat, la que ha renunciat a la seua responsabilitat... aquesta és la classe de gent més apreciada per la classe poderosa.

Fanatitzada... així està la nostra societat.

Es creia que la democràcia ens faria ser [co]decisoris de la nostra actitud.

Es creia que tindre la possibilitat de triar sobre el procés de la nostra existència [a]portaria la lucidesa.

Es creia [creu] que els canvis a millor són per a sempre... quan mai ho són!

I mai podré arribar a entendre perquè tenim el panzell, la barra i l’actitud desproporcionada de creure’ns especials.
Salut!

Dormen amagats al fons del nostre inconscient més profund, això és cert. De sobte, un bon dia, l’atzar o la casualitat els desperta i retornen a la superfície de la nostra pell… i no avisen gens ni mica.

Són sentiments, nostàlgies, alegries o penes, bons moments o durs… i tots comparteixen la bellesa de la nitidesa… i fascina pensar quin meravellós mecanisme activa el moll que els fa botar des de l’obscuritat més absoluta.

Els nostres sentits estan molt limitats… ja ho sabem. Tot i això continuen sent el camí d’entrada d’una part importantíssima de la nostra memòria.

L’altre dia vaig olorar la mar de nou… tal volta hi era la mateixa llum també i l’absència de qui s’estima. I tot era tan clar i cristal·lí als meus ulls i tot va ser un instant tan intens, re.viscut en aquest present tan absurd…

…i em vaig tornar a sentir aborronat…

Salut!

Totes les persones, fent memòria, podríem trobar el moment decisiu de la nostra vida [totes les persones que tenim la sort de viure-la, clar]. Vull dir el minut on passa tot i, de sobte, la nit es fa dia [o el dia nit]. L’instant que marca un abans i un després i el marca per a sempre més.

I és diferent per a cadascú… perquè no ens podem comparar ni en les nostres trajectòries personals ni en aquella part minúscula on som [o podem ser] diferents.

Però sempre hi ha el canvi, la fi del començament [o l’inici cap un nou final]. Al capdavall de tot, [quasi]res és tan greu… i anem fent.

Pense, com diu un bon amic, què, simplement, el moment decisiu és quan ens adonem que la vida “va en serio”.

Salut!

L’esbós d’una figura sol-se fer amb infinitud de línies traçades, aparentment, a l’atzar. Només qui sosté el pinzell sembla poder conferir-li al dibuix final una apariència entenedora... però no sempre.

Ara tinc les mans embolidades amb les línies del teu cap... volia dir... m’he enredat amb els teus cabells i m’esforce per donar-los una forma que encara desconec.

...jugant-les, soltant-les, esgolant-les entre els meus dits.

...i em sent anat del trellat, travessat d’un plaer inexplicable i d’una forma que no arribe a poder definir... que no arribe a poder construir... i, lent, espaiat, desvanit...

...em sent captiu d’un estat de dolça eternitat.

Salut!

És molt fàcil, extraordinàriament senzill, perdre el nord. I a mi, m’agradaria saber què significa això de ser/estar boig... [i ho pose així, amb els dos verbs, perquè és un matís que cal no menysprear].

...i és que la bogeria té un component pervers d’assimilació a les conductes humanes, el comportament en general i en particular. Per aquest motiu, l’aparent desordre personal i social, que algunes persones mostren, és allò que es considerat bogeria.

He dit pervers... i vull dir també malintencionat, interessat.

I quants exemples podríem usar de pretés enteniment! Quantes convencions malenteses i malexplicades! Quanta percepció perduda! Quanta mentida!

Clar, ser o estar boig té un component físic inevitable... però on queda el fràgil equilibri mental i emocional sobre el que s’assenten les nostres vides?

...i la falsa estabilitat de les nostres conviccions ...i el miratge de la cordura? No heu sentit mai la necessitat de cridar desesperadament?

Salut!

Des de sempre, les persones hem volgut saber i volem saber… ens agrada ordenar el caos i posar noms… dir. […] Però el món només ens ofereix pistes i indicis de tot allò que tanca la seua immensitat. Què complicat és poder saber, poder conéixer!

Perquè les pistes i els indicis, tot i no tindre cos, saben també jugar a l’amagatall i l’endevinalla.

De fet, la ignorància es considera com un insult, una desgràcia… a ningú pot agradar que li diguen ignorant. I què difícil és estar segur d’alguna cosa! Què vol dir? Què pot significar? On som i què és què? i què estrany és tot plegat!

I, mentres, les persones ens veiem obligades a cavil·lar en un oceà infinit de preguntes sense resposta. Pistes i indicis, pistes i inidicis… només pistes i indicis i cap certesa!

I som tan ignorants…

Salut!

La insistència dels telers és coneguda. La llançadora va d’ací cap allà sense descans… immutable, amb la mateixa cadència… una, dues, tres… vint mil vegades. Són el ritme i la persistència del seu so.

Però aquestes màquines també s’aturen, de tant en tant: un fil que es trenca, la peça que s’acaba, la montura que s’ha de substituir… en eixos moments els telers també descansen de la seua rutina.

…i són com les persones… també fiten les coses que els envolten… i, de vegades, açò sempre passa quan deixen d’anar per un temps… que… fugit, els torna a la vida, de forma automàtica, voluptuosa i frenètica.

I hui em sembla que som nosaltres qui ens hi semblem: telers que reprenen la marxa de les seues existències, ràpides… i és, però, la música d’eixa rutina la que ens acompanya amablement en el nostre camí.

Salut i bon 2008!

És matí, però per a un dia com hui no cal haver posat el despertador. Després d’un instant de dolça peresa, ja ens ha entrat el ritme al cos. L’inici és diferent: no hi ha carasses, no hi ha obligacions, no hi ha les preocupacions de tots els dies…

I és fàcil encarar aquest dia tan canviat. Perfectament planificades, fins i tot setmanes abans, les activitats de la jornada comencen sense més: esmorzar amb els amics, anar a visitar la família, fer una becada reparadora després de dinar…

I a poc a poc les hores van consumint-se i el moment gran arriba com arriben tots els moments: una mica sense avisar i una mica del tot esperat. I, de sobte, hi ha temps per a riure, menjar, plorar, compartir, inclús rabiar… és a dir, senzillament, celebrar.

Que passeu unes Bones Festes!

Són només unes paraules… les que et vull dir. Perquè són només les paraules les que diuen… de vegades, el que volem.

Són només paraules si dic “t’estime”… quan he dit abans el teu nom. Només són paraules quan pronuncie la teua presència i m’adrece a tu esperant resposta.

I amb paraules em contestes i em dius “jo també t’estime”… quan abans has dit el meu nom. Només són paraules quan pronuncies la meua presència i em dones una resposta.

I és que els somnis també s’escriuen amb paraules…

Salut!!

Ara que puc, t’ho confesse: mai no he sabut què dir quan t’he vist, de sobte, vibrant ací o allà… tan a la vora i tan allunyada de mi.

Ara que ho sé et dic, que mai no he sabut què fer en sentir-te a prop meu; sabent que el més lleu dels contactes em costaria l’alé i el bateg del cor.

I ara, també, que la teua figura s’esvaiex davall la llum trista dels fanals de la memòria, pense que ja no sóc el d’abans… que no em sent ert de por, pel sol pensament de la teua presència… una presència temuda… però molt desitjada.

I ara, amb la vida eixamorant forces i esperances, encara no sabria si dir-te o fer-te, perquè no sé si sóc si pense que no et trobaré mai més…

Salut!