Reflexions des de l'oix
Una, dues, tres... mira't a l'espill i sabràs qui ets!

El divendres és un dia de la setmana com qualsevol altre. Només té sentit perquè li diem “divendres”… d’altra forma seria un dia sense una personalitat especial, com els passa a la resta. Però si tenim en compte que els dies, en general, són els contenidors de les nostres activitats i de les coses que fem i ens passen a diari, la perspectiva canvia radicalment. Determinats esdeveniments ens els fan recordar per a sempre.

Després d’un any inusual, estic vivint una primavera també inusual… i en més d’un sentit. Al remat, com se sol dir, només és que les coses “passen” i no precisament quan un les podria esperar. Una cridada de telefon et canvia de sobte tots els esquemes, les planificacions i eixe futur, més o menys estable, que s’obria al davant.

I, al final, no hi ha futur estable que valga i no hi ha mai possibilitat de saber quan variarà. [i tot açò no és un lament, en absolut…]

Les coses passen un dia i ja no hi ha forma de fer-les recular. I ara necessite que en passe un bon grapat de temps per poder pensar clarament, ordenar milers d’idees que em ballen a destemps al cap, assentar esta espècie d’ansietat que em va atacar… un divendres qualsevol.

Salut!

[...]

Per un badall s’esgolava un tímid raig de sol de capvespre. Les frontisses rovellades només li permeteren obrir els vidres un eixem, suficient però per deixar passar més llum d’aquella primavera tardana. Quasi sense adonar-se, tot havia començat ja a moure’s al seu voltant i els records i els sentiments s’havien fos en un ànim de dolç benestar. L’Estança tornava a la vida i ho feia de forma previsible, intensa. La llum, només aquella llum; que enguany arribava tard una altra vegada.

[...]

[...]

Aquell dia va ser sense voler que tornava a trobar-se allà: replegar uns papers, tancar una gestió, recuperar un objecte... res no tenia sentit realment. Només havia tornat per poder observar una darrera vegada l’Estança. Era evident que ningú havia obert la senyorial porta d’entrada en una eternitat i això li esqueixava els bategs del cor. Dins, l’enyorat espectacle l’esperava plàcidament: làmpares, parets, mobiliari… tot perfectament disposat, tot perfectament conservat.

[...]

Coneixia molt bé aquella casa [no de bades, hi havia viscut molts anys d’infant i de jove]. Ara què, de tots aquells espais units per corredors impossibles i racons misteriosos hi havia un que sempre l’havia fascinat: la sala d’hivern. Podeu imaginar-ho bé. L’Estança, com li agradava de dir amb importància, estava ubicada davant mateix de la vivenda: les quatre balconades, imponents, donaven al borum festiu del carrer i els finestrals, rematats amb fusta de roure envellida, romanien tancats… com si fes un segle que dormiren.

[...]

El temps s’esgota sense aturar-se a pensar. Si el temps tinguera consciència no imposaria la seua lògica implacable… perquè el temps s’imposa sobre totes les coses… i les persones… ràpidament… sense compassió.

Salut!

M’agrada la primavera i sé que és un tòpic. Però m’agrada. M’agrada la sensació què els dies semblen no tindre fi… potser perquè el dia és sempre possibilitat. I m’agrada la primavera perquè ben correguda l’estació, els dies esdevenen estar, suau i tranquil en donades hores del dia.

De menut, és la memòria d’unes vesprades llises, netes i tèbies… amb la brisa bufant a través de les finestres obertes de la cuina, la que sent. Per a mi és la definició de l’estar… de l’estar sense esperes ni res més que una pau fonda.

Potser no fóra només la primavera… potser fóra, també, la serenitat d’haver preocupacions escasses i de la pròpia inconsciència.

…i, després, una lluentor fosca de nit omplint els racons de tot, amb un mant fresc d’agradable calidesa…

La primavera em fa sentir bé.

Salut!

...d'un fil d'inspiració, d'una història que explicar, d'una anècdota que detallar, d'un conte que contar, d'una rondalla que cantar, d'una experiència que compartir, d'un dol que traslladar, d'una alegria que contagiar, d'una fet que comunicar, d'una pau que fer viure...

salut i bones vacances!

Les estades en els llocs d’ànim especials es recorden ja sempre. I, de tant en tant, tornen a sentir-se, com una vella remor que ens remou de dalt a baix…

…com l’aigua fresca d’un rierol viu…

…com la darrera vegada que trobes els ulls de qui estimes.

És quan, a més de la memòria, retenta la plenitud dels moments… la seua intensitat,

I em sembla de tota lògica, que la memòria els preserve com el bé més preciós.

La mediocritat de les nostres existències, embossades per una allau d’insignificàncies imposades, els dóna la lluentor que, de vegades, recobren.

…lluny de la mirada del món,

…protegides en la foscor íntima de l’ànima,

…vives i senceres… per molts anys que passen, per molta història [re]correguda, apartades del que som als ulls dels altres…

…les estimes sobreviuen la marxa dels dies i ens recorden que hem estat vius, que hem tingut la mirada neta i que hi havia una llum que era sincera…

Salut!

Dir “açò és la pera” és una expressió bastant comuna. Tot i això, al meu parer, s’aplica malament... m’explique.

Tot ve de la primera volta que vaig saber que les peres, a diferència d’altres fruites, es fan roïnes de dins cap a fora i no de fora cap a dins [com sol ser més habitual]. És a dir, que poden tindre el millor dels aspectes, però estar podrides des de la soca-rel.

Què he de dir-vos? [...] m’encanten les peres i, en certa mesura, em fa molta ràbia aquesta característica tan estranya que les fa diferents... i només és el que hi ha.

Pensat bé, és fàcil establir un paral•lelisme amb determinades persones [públiques –o no.] i la característica tan fascinant d’aquesta particular fruita. Quanta pera solta hi ha pel món!

Perdoneu la sèrie de “post” bròfecs, però és que els polítics em tenen fins els coll...

Salut!

…després ve la ‘c’ i, si no recorde malament, ‘d’ i ‘e’ i un grapat de lletres més.

…també hi ha el blanc i el negre que, convenientment barrejats, donen les diferents tonalitats de gris. Els grisos són bonics, més encara si els combinem amb el verd, el roig, el groc, el blau…

…i què en penseu? …hi ha més de dues opcions polítiques?

Salut!