Reflexions des de l'oix
Una, dues, tres... mira't a l'espill i sabràs qui ets!

Pense que la tristesa és un sentiment que no hauria d’haver-se inventat. No obstant, supose que tampoc no sabríem ben bé què és la felicitat si no coneguérem l’opció contrària. És a dir, potser la tristesa és necessària per a poder apreciar millor els moments de felicitat… però no em propose resoldre ara una qüestió que no té fàcil solució.

La tristesa que sí que hauria d’esborrar-se és “l’altra tristesa”. Aquella a la que li dediquem més temps del que es mereix. A la tristesa de l’apatia, de la insatisfacció permanent, la de la manca de perspectives… ja sabeu quina… perquè és molt diferent de la primera i tots l’hem sentida en un moment o altre. Temps, sense dubtar-ho, perdut.

I per què decidim perdre tant de temps amb ella? Per què no li tanquem definitivament la porta de la nostra ànima? Per què continuem capficats en fer-nos la vida difícil?

Com sempre, són preguntes per a les que no tinc ni una aproximació de resposta; però el fet és que és una qüestió de “decisió”, de “voler tancar” i “d’estar capficats”… tres coses ben lligades a la nostra voluntat… "l’altra tristesa" no té cap causa plena que la justifique i per això no depén de cap factor extern.

I sempre és més fàcil aprendre a barrar-li el pas a allò que has sabut identificar i que no té una justificació necessària. És més senzill i de vegades no costa tant.

Salut!

Sí; m’haguera agradat conéixer-te abans dels dies grisos i de vent. Abans que el fred et tallara la pell. Abans que el temps esborrara el darrer somriure de la teua cara.

Et voldria haver vist dansar espontània, un dia d’aquells tous, de sol i benestar. En els dies de la joia i l’encís del temps per vindre. En un instant d’infinita absència del passat, del “sense més”…

… i em pregunte què conec de tu. Em dic si et conec ara i ací o també, només potser, allà i aleshores. I pense, i repense, i més… i arribe sempre al mateix destí: jo t’he vist dansar i somriure…

…perquè res no és pèrdua…

…perquè veig [perquè sé!] que amagats darrere d’aqueix tel de reverència llueixen, com un rellamp, la dansa, el somriure i el sol. Veig la dansa, el somriure i el sol… perquè sobre el fons de tot sura sempre el que som.

Salut!

El component positiu de “la sorpresa” no està suficientment explicat. No sé… em fa l’efecte que les més de les voltes esperem que les sorpreses siguen desagradables o, directament, roïnes. Però resulta fàcil observar que quasi sempre és tot el contrari, és a dir, són un component vital dels dies [i les nits] que els fa menys estantissos.

Una vegada, dues vegades, tres vegades… i totes, sobtadament, sense esperar-ho o sí...

Què és una sorpresa? És només allò que passa sense que ho esperem? O, potser també siga una qüestió de tindre enlerta els vint sentits? Perquè que una cosa rutinària o habitual ens sorprenga agradablement… no sé, possiblement també estiga relacionat amb l’estat d’ànim, la proximitat d’un esdeveniment, la sort...

I què podria ser una sorpresa: cinc euros perduts en el fons d’una butxaca i trobats un dia qualsevol. Una camisa fresca i sense grioles… neta. Un conductor d’autobús afinat. El perfum del café de bon matí. Un amic que et saluda i et recorda bons moments. Una cançó que sona, sense voler, a cau d’orella. Un gest desinteressat i decidit d’harmonia. La frescor del matí en la cara. El record emotiu d’un dia de festa. Una rialla perduda que troba algú que l’escolte. Una tronada… i el perfum de la terra humida quan l’aigua ja no cau…

Salut!

Hi ha excuses a tots els racons de la nostra vida. “Són motius”, raonem; però sabem que només són excuses, simples i absurdes. Per ser bons, per ser dolents, per ser espontanis, per ser freds… a tot li donem una argumentació, per a tot tenim una excusa… encara que ni la tinga ni siga explicació de res.

Perquè una excusa, en realitat, és una casa sense fonaments, un arbre sense arrels, una façana de pura apariència. Una excusa és el convencionalisme que usem per a botar-nos el moment i no assumir la responsabilitat de les nostres decisions. I tot, en el fons, només és perquè ens consola creure que el que fem té sentit.

Però… què ens impedeix dir coses senzilles com “t’estime”, “t’he trobat a faltar”, “m’alegre que formes part de la meua vida”, […]? De vegades callem per vergonya o perquè pensem que no és el millor moment. Fins i tot callem per no ofendre… Com no… tot, de nou, [maleïdes] excuses.

I un dia te’n vas anar per a no tornar mai més…

…vas partir cap el lloc on res no és i tot es perd…

…i mai et vaig dir que t’estimava.

Salut!

Primer, et llevaria les sabates.

Llavors, sentiries la frescor als teus peus; alliberats després d’un dia intens…

…lentament…

…et faria un massatge poc apressat.

Potser, si m’ho demanares, te’n faria un altre, més suau, al tos i l’espatlla…

…i deixaria que anares al llit, que tou i aprestat t’estaria aguaitant des de la teua cambra.

…i et faria un darrer bes a la galta.

…i una vegada tot s’hagués fos amb el silenci, ja només vigilaria perquè ningú interferira el teu somni…

…però tu ni tan sols t’has adonat que t’estic mirant.

[Salut!]

Envellir o embellir? O era envellir i embellir? Curiosament, tot i la seua semblança fonètica en català, la nostra societat occidental ha convertir en paraules completament oposades aquestos dos termes. La vellesa i la bellesa, clar, tenen [més d’]un component cultural. Determinar el munt de valors que connoten l’una i l’altra requeririen d’una anàlisi que no cap en aquestes línies.

Tot i això, hi ha una sensació, molt extesa [jo diria que majoritària] què percep la vellesa com una tragèdia. Però per què resulta tan tràgic envellir? Per què no s’accepta que és, simplement, una situació més de nosaltres mateixos? No recorde si va ser Marc Aureli que sentenciava: “la vida és una breu passejada entre el germen i la mòmia”. Un pensament molt poc entusiasta, però radicalment cert. I és que, en el mateix instant del naixement, ens trobem ja un instant més a prop de la mort.

I potser tot siga responsabilitat de l’incertesa… aqueixa incertesa que condueix les nostres tremoloses passes al llarg de la vida. I d’això tenim la sensació que aquesta vida, que creiem nostra, és la única. Com és possible, llavors, no tindre l’angoixant sensació d’estar perdent-ho tot a cada instant? Com és possible no sentir-li pànic a la vellesa? Hi ha un altra possibilitat? [Vos prec; estalvieu-vos l’explicació de la fe! La fe és per a qui la tinga].

I arribe al punt de pensar que la tragèdia de l’envelliment no és més que la negació de la possibilitat… dels possibles… de les ocasiones. Envellir és sumar decisions que ens codueixen, massa ràpidament, per un camí d’un únic sentit. Quan volem adonar-nos del que passa sol ser tard… potser no per a tot, però sempre per a una bona quantitat de coses. Sumar decisions ens fa viure una única vida. Una única i absolut[ista] suma de decisions.

Envellir és no arribar a temps a mil vides possibles. Envellir és, en massa ocasions, no poder rectificar, no poder reprendre la nostra vida en un punt del passat amb la perspectiva del futur. Envellir, simplement significa la negació de possibilitats. Envellir és creure’s amb la sort de l’immortalitat.

Deixarem la bellesa per a un altre dia.
Salut!

No em digues que totes les coses que veig i sent són només un miratge. No em digues que res del que faig no és. No em digues que la llum i el vent són mentida. No em digues que no som importants… no m’ho digues, que no ho vull saber.

No em contes que l’existència és passatgera. No m’exliques que la fi és l’única eixida. No em digues que el pas per aquest món sols és el parany del temps. No em digues res de la nit i el dia... no m’ho digues, que no ho puc entendre.

No em digues que només tinc una vida. No em digues que tot és un somni.

Salut!

En silenci els pensaments pesen més, s’enranden d’importància, guanyen cos i una presència absoluta. Res els destorba. I és que en silenci el món s’atura i és l’espai de la ment qui regna. En silenci tot potser més inquietant o tranquilitzador, fràgil o dur, tendre o violent… En silenci, tot és possibilitat.

En silenci és com si les idees, que ens vigilen i esperen les nostres vacil·lacions, pugueren imposar-nos la seua lògica impossible. Una lògica, d’altra banda, ben apresa i assumida, de la que és difícil defugir.

Quan res no es mou… quan tot és quiet… quan res no diu res, no sentiu la necessitat d’interrogar més que mai el que vos envolta? No teniu l’urgència de conéixer més que mai què és que som i on estem?

En silenci és com si tot fora d’una, junt i ple, la mateixa matèria inextricable i misteriosa de l’existència. És, com deia Simón: “al encontrarnos sumergidos en el silencio, ¿qué sabemos? Sólo sabemos que nuestros pasos son discretos, reverentes”.

Fa molt que no tinc l’experiència del silenci. Fa temps que no tinc l’experiència del [re]trobament.

Salut!

Buñuel contava que l’únic lloc on podia experimentar la llibertat absoluta existia només a l’interior del seu cap. L’afirmació, en certa mesura, no deixa de tindre un sentit molt profund que evidencia les nostres limitacions… físiques. És possible la llibertat absoluta? Potser només al nostre cap… però en quin de tots? En el conscient? En l’inconscient? Millor, què caram és la llibertat absoluta?

Però vull aprofitar-me’n d’esta afirmació. I ho vull fer traslladant-la a l’univers de l’experiència… perquè entenc que el fons del que diu Buñuel no roda massa allunyat. Ara caldria endreçar el borum, no? Jo diria que l’experiència té una dimensió extremadament mental. Dit d’una altra forma: com fixem la importància entre allò que experimentem de veritat i el que només vivim dins de nosaltres mateixos?

[Papà] Kant [com li deia un mestre que vaig tindre], pràcticament no va abandonar mai Königsberg, la seua ciutat natal. Stephen Hawking ha explicat que l’obligació d’estar-hi lligat a una cadira li va permetre esplaiar la seua capacitat espacial. Trobe que els interrogants que es podrien derivar són fascinants… contestar-los ens duria més lluny del que sóc capaç de pensar.

No se sap si un mussol sent la necessitat de la llibertat absoluta. Vital o no, mentida o no, important o no… qui, com i quan experimenta què? on deu ser el lloc?

Salut [!!]

La felicitat és un tros de pa amb fotmatge. Aquesta genialitat no és meua, però em sent més crescut pel fet d’haver-me’n adonat d’ella. I és que… no teniu eixa sensació cada volta que descobriu una cosa així? És a dir, no vos sentiu més plens, millor, més grans, cada vegada que percebeu una cosa que, potser, no l’haja trobada molta més gent? És com reviure la primera volta en què, de menut, cobres consciència d’un fet important o recordes haver aprés una paraula.

No podria imaginar-me una vida en la que no hi haguera algú de qui deprendre. Però tampoc no podria imaginar-me-la sense la possibilitat de fer alguns xicotets descobriments, que omplen i fan sentir bé.

Hi ha una part de les nostres vides en les que és molt important l’aprenentatge: farcir, com diuen, el cap de coses. I sol ser la part més dura i avorrida perquè és un aprenentatge dirigit, forçat, en el que sempre s’oblida el més important de tot: ensenyar a voler aprendre, no matar la curiositat, no aniquilar la nostra capacitat de sorpresa. I això ja ens condiciona l’altra part de les nostres vides…

…una part que hauria de ser la del creixement. Amb unes altres paraules, la de l’aprenentatge en la que els directors som nosaltres mateixos i en la que una bona part de l’èxit depén de no haver perdut l’interés dels ulls de la infàcia.

I som com un espill, que reflecteix constantment la vida i només és capaç de retindre’un una part. I només durant poc de temps. Serà que les persones normaletes hem d’estar-nos satisfetes amb açò; amb la il·lusió que creure’ns espills creixents.

Salut!