Reflexions des de l'oix
Una, dues, tres... mira't a l'espill i sabràs qui ets!

La nit ha donat pas al dia com ve sent habitual. Beneïda frescor matinera! Els cantons dels carrers, assarats per la presència, no s’han atrevit a donar la notícia… però a l’ambient surava un ànim especial, d’impaciència, fins i tot d’agitació!

A poc a poc, el camí ha esdevingut lleuger fins el portó del lloc on les coses són quotidianes… “hola”, “de nou”, “per fi!”… i totes els han donat la benvinguda als horers i les horeres… perquè enguany, una altra vegada, res no es cobrarà de bou!

Salut!

Amb tota probabilitat arribarà una mica enjorn a la trobada - no debades, porta en dansa tota la nit! - i el moll l’estarà esperant, dissimuladament, sense pretindre res més que mostrar-li el lloc de l’arribada…

…perquè tot sembla estar enllestit i perquè tot i l’eterna mar rebolicada, l’aigua del port, com si fos la d’un estany, resta tranquil·la.

El fet serà l’habitual: primer el descens de la velocitat per a adequar-la al moviment propi d’aproximació. Tot seguit, una maniobra… dues… tres… i les mans de marbre fondran l’embarcació amb la terra.

Després, i durant un dia sencer, els homes i les dones observaran el joc, més aïna lent i espaiat, de l’estira i arronsa… només per poder recuperar les hores cansades del treball… només per poder tornar a eixir a la mar de bell matí!

Salut!

[i és que me’n vaig de vacances al meu “port” particular i, certament, trobaré a faltar l’activitat “bloguera” - encara que espere estar tot un mes sense haver-me de posar davant d’un ordinador!! Moltes gràcies a tots i totes, per les vostres visites i missatges i bones vacances a tot el món!]

[…]

Aquella llum de primavera tardana havia durat només uns instants, els mateixos que havia estat il·luminada l’estança. A poc a poc, s’havia retirat, eixint pel mateix badall de la finestra... havia fugit sense fer volta. L’estança romania fosca de nou. Res ballava al seu interior. Res no tornava a ser més que l’acumulació d’unes experiències belles, gelosament protegides i guarides en la seguretat de les seues parets.

I encara, molt temps després de marxar d’aquella breu primavera, pensava en l’estança [el lloc d’ànim especial on totes les persones hem estat alguna vegada... on, sempre que és possible, ens agrada tornar].

I ara dorms, que ja no hi ha la llum de les hores clares regolant pels teus cabells rossos…

…i només volia contar-te el secret que m’havien confiat els somnis d’una nit anterior, ja passada…

…i el teu son, que et guareix de tota extenuació, em deixa dir-te calladament que t’estime.

I ara t’alçaràs, tu que res en sabies, i em miraràs, potser, assabentada de totes les confidències de l’univers...

Salut!

No em propose saber res més del que puc arribar a conéixer. Sóc una persona, com totes, limitada pels condicionants que una vida qualsevol imposa.

Però, de vegades, no he fet cas d’aquesta mateixa afirmació que acabe de sentenciar... i torne a caure en les velles decisions, que m’han caracteritzat fins el dia de hui, les que m’han fet com sóc i de les que, potser, no puc renegar.

I de les coses que pensava que havia renunciat a conéixer hi era la lògica que impulsa [configura / explica / integra... podeu triar] el comportament humà…

…i he tornat a fer-ho. I podria pensar que havia caigut en l’error d’intentar entendre la forma de fer i ser d’una persona quan, també potser, no entenc ni mitja paraula de la meua pròpia manera de ser i fer.

Però els errors només són si els deixem ser-ho i, sincerament, no podria renunciar a les coses que he fet, faig i faré… i no puc penedir-me’n del meu impuls ni de la meua raó.

Salut!

Imagineu que un dia algú posara en una habitació a totes les persones que, o bé no esperàveu trobar [a seques] o bé esperàveu no trobar de cap de les maneres mentre fora possible.

Imagineu que eixe mateix dia, sense voler, algú vos espentara i haguéreu d’entrar a l’habitació en concret i sobtadament… i vinga les salutacions i més salutacions…

…heu de creure’m quan dic que porte setmana i mitja tenint aquesta sensació de trobar-me amb les persones més extraordinàries [només per allò de la poca freqüència] a dreta i esquerra, agradables i desagradables i, fonamentalment, amb un immens grau de sorpresa…

Després de pensar-ho [més o menys geladament] m’ha entrat el tro de riure, l’esclafit del riure incontrolat… perquè dic: I A SANT DE QUÈ, TOTA AQUESTA GENT, PRECISAMENT, EN UNA SETMANA I MITJA?????????????????????????????

I només he pogut PARTIR-ME DE RIUREEEEEEEEEEE!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! com un boig… JAAJJAJAJAJAJAJAJJAJAJAJAJAJJAJAJAJAJA… perquè la vida té unes coses… ALGÚ EM PODRIA EXPLICAR COM I PER QUÈ?

Salut!

A més de les preguntes de sempre, volia saber si el somriure de la teua existència era real... perquè pensava que no ho haguera dit mai... que no ho haguera endevinat mai per mi mateix, sense haver-ho fet.

Però preguntar-li a la realitat de quin material consisteix la seua substància és incongruent... ara ho sé. Ho vaig fer i, en adequada conseqüència, vaig esperar una resposta que tardava en arribar... sempre ha tardat en arribar.

El silenci, l’aparent silenci calmat dels teus llavis, em desconcertava profundament. Només quan el temps [que deixa de mirar quan res no s’espera d’ell] em tranquil·litzava, vaig poder contemplar la plenitud de la teua contestació...

...i hi havia una energia càlida que aprestava una presència fascinant, un rostre il·luminat per les vires de foc de la mirada... una íntima paraula de ser, enrandada amb els mil colors del naixement del dia.

Salut!

Hui he recordat que fa molts anys que no faig una volta en bicicleta. No tinc ni la més remota idea de perquè m’ha vingut al cap precisament hui. Potser siga perquè ahir va ser el dia més llarg de l’any… i l’oragte seré i el bon temps em porten moltes vegades als moments de la infància on, per a la meua sort, en va haver una de bicicleta.

M’he preguntat quan va ser la darrera vegada que pedalejant-pedalejant vaig anar a explorars marjals i camins de terra… he volgut visualitzar el moment exacte d’aparcar la bicicleta per a no tornar-la a conduir mai més [i en aquest cas és literal, perquè el vehicle en si, ja no el tinc]… i no he pogut.

El pensament m’ha entretingut una estona… mentre, han anat venint-me a la memòria coses que vaig fer una darrera vegada i que ja mai més han sigut: el darrer dia que em vaig posar aquella jaqueta grisa de llana, el darrer dia que vaig punxar “play” en aquell ràdiocassette, el darrer dia que hi va haver cine en aquell cine…

…i el fum de coses que us vinga al cap! Totes molt quotidianes. Totes tan insignificants per repetides i habituals, què no ens adonem de la importància que tenen.

Entenc que per a cada persona la percepció serà diferent… no es tracta de cap obsessió, però ara m’adone que sempre m’ha agradat jugar a recordar aquestos moments perquè, potser, siga l’última vegada que es produïsquen.

I recordar-ho és com un darrer viatge a la vida d’aquell moment, a una vida que ja no existeix. I encara que no sigut capaç de fer-ho bé, hui m’he sentit absolutament feliç recordant la meua bicicleta!

Salut!!

una, dues, tres… passes envadant… comença el camí, després…

…una, dues, tres… caure… brisa i vent… surar la línia de l’horitzó.

travessar un territori, de cos lluent… llarg… després…

tallar el temps.

pentinar el terra.

fets de vent… són… fet intens, imprevist, seré… deixar.

suspés, en el buit de tot, contingut en el tot…

…ser lliure, sentir-se lliure.

Salut!

La història de les relacions entre les persones li deu molt a la complicitat. Jo no sabria ni per on començar a definir-la, ja que és una qüestió molt pròxima a altres conceptes tan amples com “afinitat”, “afecte” o “sintonia”.

El que em sembla cert és que es tracta d’un fet transversal de tota l’activitat humana… que es dóna entre persones de la mateixa família, entre amics i, fins i tot, de vegades, entre desconeguts.

Les complicitats van i tornen… i només és cosa d’associar-les als moments de cada situació vital. I les complicitats són perquè d’altra forma seria molt difícil enfrontar-se al dia a dia.

I les complicitats són una de les coses que ens permet estar més a prop els uns dels altres… i van i tornen, deixant-nos una emprempta inesborrable… que recordem i que ja no oblidem!

Salut!