Reflexions des de l'oix
Una, dues, tres... mira't a l'espill i sabràs qui ets!

Les persones comptem amb més de tres quartes parts del cervell inutilitzades per a un ús conscient. Per quina raó tenim tota aquesta capacitat només en potència? Què explica els límits de la percepció? És com si tot haguera de travessar un filtre estúpidament forjat al voltant de nosaltres… com un sedàs que no deixara passar suficient claror.

…les preguntes no són noves, però sempre són fascinants per a qui les descobreix per primera vegada. Com serà mirar un objecte o un subjecte des de diferents nivells de consciència?

…més que la percepció, és la comprensió del món que ens envolta la que s’entrebanca. Com, poder-li traure el tap a la consciència?

Huxley [A.] deia que l’univers no està habituat a donar-nos res de bades i trobe que l’inici de contestació a cadascuna de les qüestions plantejades està en aquesta idea-camí… i, com se sol dir, el camí a l’infern està empedrat de bones intencions.

Salut!

És una paraula amb una musicalitat extraordinària. Proveu a dir-la vàries vegades a la seguida: “dimoni, dimoni, dimoni… di-mo-ni…”. És especial. Potser serà perquè les més de les voltes, davant decisions compromeses, a les persones ens atrau més la vessant fosca del comportament… i serà que dimoni és per molt la idea del mal.

Què és el mal? Dissortadament tot allò que hem de reprimir… bé per educació, bé per convenció, bé per principi… i el mal, per aquesta raó, sempre és una eixida temptadora i és possible que açò també siga motiu què el nom del dimoni sone de manera brillant.

Ara, proveu a dir “déu”, que és la idea del bé, entre altres, a l’imaginari cristià, vàries vegades a la seguida: No sona gens musical. Fer el bé, decidir bé, pensar bé… costa més.

…i no hi diré més i sols serà una suggerència, però aquesta setmana passada he vogut fer el dimoni… i li he dedicat més d’un milió de pensaments… perquè he volgut ser dolent, malvat, roí, maligne i més que endimoniat... i no m’he deixat i quina contradicció tot alhora.

Salut!

Des de l’entrada s’augura un espai sorprenent. A dreta i esquerra, portes. La de l’esquerra duu a la cambra més gran i antiga del món. La de la dreta, coberta ara per una esplèndida cortina de vellut, a la gola d’un llop. Apartem la tela, virada de roig en l’acabament, i mirem: armari habitable al mig del trànsit i, al fons, obert, un llogaret de pau... des del centre del qual podem tocar la llum. A dreta i esquerra, portes. La de l’esquerra duu a la cambra més llarga i callada del món. La de la dreta, protegida sempre per l’amo del foc, a l’ordre.

Desfem camí... trànsit, cortina... segona porta a l’esquerra i nova estança on cap racó sembla un racó, on el sostre és i s’estén... desigual, on, de parets senceres, no hi ha cap. Una, dues, tres passes endavant: retall on mor la fam. Una, dues passes més: un retall d’intimitat.

Gir de cent huitanta graus i vista al front. L’última porta: al fons. Darrere? De moment, foscor.

vos presente ma casa.

Salut!

Dimarts passat vaig rebre la primera classe de música de la meua vida… i encara em sent il·lusionat, emocionat, acaronat, trasbalsat, excitat, conmocionat… desitjant què torne a ser dimarts!

gràcies, ‘àlbum’ ;)

salut!

El llavador estava molt a prop del riu, baixant des de la zona que en diuen del Terrer. Les dones portaven la roba bruta en cabassos d’espart i de ben matí, fins ben entrada la vesprada, era fàcil trobar-ne una, dues o tres llevant-los la ronya de teixir als pantalons, els llençols, les faldes i els draps de tots els colors i tamanys.

Però no totes les dones tenien cabuda en l’horari de les ‘decents’. Hi havia unes altres, que treballaven a només uns metres en la que encara es coneix com a Plaça de les Xiques, que no eren benvingudes només perquè tenien l’ofici més antic del món.

I la cosa era senzilla: aquestes xiques també havien de llavar, però no estava ben vist que ho feren amb les altres. Entre la indiferència i, potser, covardia d’algunes d’elles, les més tafaneres declaraven: “Maria, no les volem tornar a vore”. “Maria, no deixes que baixen a esta hora”. “Maria, t’ho hem dit mil voltes”. […]

I Maria, que tenia els “nassos” més ben posats que ningú, no es deixava acovardir pels comentaris i mentre va ser responsabilitat seua l’administració del llavador, les xiques sempre van tindre el seu temps i espai per a rentar les seues robes. Unes robes que, amb tota probabilitat, haurien tocat els marits de més d’una i més de dues d’aquelles altres dones fitilleres i malcarades.

Salut!

les coses em van raonablement bé i tinc la sort de ser-ne conscient.

em trobe bé amb mi mateix i sé que sóc afortunat de saber-ho.

sé que estic bé.

…però per què no puc deixar de pensar que no ets amb mi quan vaig a dormir i no et trobe al meu costat?

Salut!

No podia ser que aquells dies càlids, quan les finestres i les portes romanien obertes, duraren eternament. A la caiguda de la llum, els instants davallen a la realitat indiscutible i s’emboliquen amb la foscor dels anys… i la brisa, enjogassada a la vora de la pell, ens abandona fent el darrer alé del dia.

Els moments, per tot arreu, marxen regalant una imatge congelada… i per això no menteixen: viure solament representa el present fugit, l’ara apressat d’un dia a dia, que només deixa referències per al futur incert.

Potser sols hi ha l’esperança de saber-ho entés… part d’una absència incompleta… part d’una presència solsida en terra.

I és que a la caiguda de la llum, no hi ha res més que el record, matisat amb el perfum dels dies de dolç i [in]conscient benestar.

Salut!

…el cos es desconnecta lentament… pesa més que de costum i ens fa sentir lligats a la terra… però d’una forma especial… en un instant tot es desprén i res no ens envolta…

…la ment en blanc regala un moment, segur, de serenitat… tot esdevé i és en potència… res no té importància i tot regola sense cap fi ni sentit…

…l’ànim fuig… de viatge cap a un lloc que no imagina però que sap diferent… perquè és diferent… els sentits, com en una vegada al cap de les mil, descansen…

…i tot esdevé i és en potència.

Salut!

...si una nit de mil t'adonares...

...si un dia perdut em mirares...

...si en un moment de l'eternitat em trobares...

Salut!

Al igual que les persones, quan les plantes van entrar a viure en les cases, de sobte, van necessitar més atencions de les que li demanaven a la naturalesa. I de totes, no obstant, els cactus són les més fidels als seus orígens. Sense aigua, apartats, oblidats… i, com deixes d’anar atent, ja t’han furgat la pell… però a canvi, sempre, estan esperant eixe moment de l’any quan mostren el millor que porten dins [les flors dels cactus són, potser, de les més belles].

Pràcticment res demanen i ho donen tot. Hui m’he parat davant una planta ‘normal’ que hi ha a casa [no em pregunteu com hi ha arribat]. L’hem regada, li hem posat el millor fertilitzant, l’hem deixada prop de la llum natural… i totes les recomanacions de qui ens la va vendre. El fet és que s’asseca lentament, sense remei i en poques setmanes ha perdut l’exuberància que ens havia captivat.

Em quede amb el cactus.

Salut!!