Reflexions des de l'oix
Una, dues, tres... mira't a l'espill i sabràs qui ets!

Sé que no faig amistats amb una afirmació tan contundent i sense badalls com la següent, però n’estic convençut: les il·lusions són una font inesgotable de malestar i frustració en les nostres vides.

De ben menuts… si fas, si dius, si creus… tindràs, aconseguiràs, seràs… i sense adonar-nos-en aprenem a projectar, sempre en el futur i sistemàticament, l’objecte de la nostra felicitat: “quan trobe el treball de la meua vida”, “quan conega la persona que no conec”, “quan canvie de forma de ser la persona que no ho ha fet”…

I açò és pel que fa a les coses menudes, ja que només ens interessen a nosaltres mateixos. Pel que fa a les coses grans, és a dir, les que ens afecten com a societat, o col·lectiu, o cultura, o com vulgueu dir-li… encara és pitjor.

I des de la infància, participem en aquesta mena de joc de càstic i recompensa que és l’origen d’una part important de la nostra infelicitat. Consciències constantment esbatussades per la idea del “demà”, “l’ara no”, “l’any que ve”… “en una altra vida”.

L’engany, l’autèntica i més gran de les mentides, és creure que no podem tindre ara la felicitat. Si tinguérem la capacitat de “deixar d’esperar”, senzillament deixaríem de patir innecessàriament per moltes coses.

És mentida que siguen les il·lusions les que ens mouen en el dia a dia. És mentida que les esperances siguen allò que ens motiva a seguir vivint. No és cert que el que busquem es trobe en un no sabem ben bé què que ha de vindre.

I no, no és una invitació al conformisme. Tampoc no és una invitació al pessimisme. No, ni tan sols és una invitació al realisme… simplement és una invitació a agafar fermament l’existència amb les dues mans.

Evidentment, totes aquestes idees no són meues. Una vegada vaig llegir: “proveu a desfer-vos de les falses espectatives. Proveu a no esperar allò que només trobareu en el temps per vindre i davant vostre s’obrirà un immens espai de tranquil·litat i serenitat”.

Deixeu que el temps s'esgole al vostre voltant. És una sensació molt propera a l’èxtasi.

Salut!

Hi ha poques coses tan fascinants com un parell de mans. Poden la capacitat més brutal de totes, però són fràgils i estan sempre exposades. Poden sostindre fermament un llegó, o un fil d’aigua, o una pistola. Poden ser el que vulguem.

Hi ha qui diu que les mans són un altre espill de l’ànima, perquè poden ser l’expressió més íntima de nosaltres mateixos… són dobles [o triples!] en tots els sentits.

Però no vull fer més filosofia d’aquesta sobre les mans… i he d’admetre-ho sense més pauses: em fascinen més perquè amb elles podria sostindre eternament els teus cabells… perquè amb elles podria perdre’m per sempre en l’infinitat de la teua esquena… perquè amb elles, senzillament, em sent més a prop de tu.

Salut!

D’haver-se plantejat la pregunta, jo haguera afirmat que aquella era la imatge de la fragilitat. I només es tractava d’una persona… d’una persona major asseguda, mentre un vergonyós raig de sol, d’una vesprada qualsevol de la tardor, li il·luminava la cara.

Perquè era un dia qualsevol, d’un mes qualsevol… i allà es trobava, una dona menuda, discreta i callada… esperant. Allà es trobava, amb una improvisada actitud de serenitat… com si no vulguera molestar… com si no vulguera ser.

[a tot açò, ja haureu endevinat que no ens coneixíem, perquè les més de les voltes no cal]

Sense voler, la vaig sorprendre [a mi no m’esperava]… i aquell cos tan treballat pel temps i retallat per l’edat va projectar una sobtada i profunda energia. Amablement em va mirar, mostrant-me un immensa rialla… després em va oferir un lloc al seu costat.

I em vaig adonar de com d’errat estava… de com l’apariència és poc amiga del coneixement… de com, l’energia que tot ho mou, ho mou des de l’interior més inextricable. Va ser una experiència de benestar.

I tot va ser en un instant fugisser.

Salut!

Pense que la tristesa és un sentiment que no hauria d’haver-se inventat. No obstant, supose que tampoc no sabríem ben bé què és la felicitat si no coneguérem l’opció contrària. És a dir, potser la tristesa és necessària per a poder apreciar millor els moments de felicitat… però no em propose resoldre ara una qüestió que no té fàcil solució.

La tristesa que sí que hauria d’esborrar-se és “l’altra tristesa”. Aquella a la que li dediquem més temps del que es mereix. A la tristesa de l’apatia, de la insatisfacció permanent, la de la manca de perspectives… ja sabeu quina… perquè és molt diferent de la primera i tots l’hem sentida en un moment o altre. Temps, sense dubtar-ho, perdut.

I per què decidim perdre tant de temps amb ella? Per què no li tanquem definitivament la porta de la nostra ànima? Per què continuem capficats en fer-nos la vida difícil?

Com sempre, són preguntes per a les que no tinc ni una aproximació de resposta; però el fet és que és una qüestió de “decisió”, de “voler tancar” i “d’estar capficats”… tres coses ben lligades a la nostra voluntat… "l’altra tristesa" no té cap causa plena que la justifique i per això no depén de cap factor extern.

I sempre és més fàcil aprendre a barrar-li el pas a allò que has sabut identificar i que no té una justificació necessària. És més senzill i de vegades no costa tant.

Salut!

Sí; m’haguera agradat conéixer-te abans dels dies grisos i de vent. Abans que el fred et tallara la pell. Abans que el temps esborrara el darrer somriure de la teua cara.

Et voldria haver vist dansar espontània, un dia d’aquells tous, de sol i benestar. En els dies de la joia i l’encís del temps per vindre. En un instant d’infinita absència del passat, del “sense més”…

… i em pregunte què conec de tu. Em dic si et conec ara i ací o també, només potser, allà i aleshores. I pense, i repense, i més… i arribe sempre al mateix destí: jo t’he vist dansar i somriure…

…perquè res no és pèrdua…

…perquè veig [perquè sé!] que amagats darrere d’aqueix tel de reverència llueixen, com un rellamp, la dansa, el somriure i el sol. Veig la dansa, el somriure i el sol… perquè sobre el fons de tot sura sempre el que som.

Salut!

El component positiu de “la sorpresa” no està suficientment explicat. No sé… em fa l’efecte que les més de les voltes esperem que les sorpreses siguen desagradables o, directament, roïnes. Però resulta fàcil observar que quasi sempre és tot el contrari, és a dir, són un component vital dels dies [i les nits] que els fa menys estantissos.

Una vegada, dues vegades, tres vegades… i totes, sobtadament, sense esperar-ho o sí...

Què és una sorpresa? És només allò que passa sense que ho esperem? O, potser també siga una qüestió de tindre enlerta els vint sentits? Perquè que una cosa rutinària o habitual ens sorprenga agradablement… no sé, possiblement també estiga relacionat amb l’estat d’ànim, la proximitat d’un esdeveniment, la sort...

I què podria ser una sorpresa: cinc euros perduts en el fons d’una butxaca i trobats un dia qualsevol. Una camisa fresca i sense grioles… neta. Un conductor d’autobús afinat. El perfum del café de bon matí. Un amic que et saluda i et recorda bons moments. Una cançó que sona, sense voler, a cau d’orella. Un gest desinteressat i decidit d’harmonia. La frescor del matí en la cara. El record emotiu d’un dia de festa. Una rialla perduda que troba algú que l’escolte. Una tronada… i el perfum de la terra humida quan l’aigua ja no cau…

Salut!

Hi ha excuses a tots els racons de la nostra vida. “Són motius”, raonem; però sabem que només són excuses, simples i absurdes. Per ser bons, per ser dolents, per ser espontanis, per ser freds… a tot li donem una argumentació, per a tot tenim una excusa… encara que ni la tinga ni siga explicació de res.

Perquè una excusa, en realitat, és una casa sense fonaments, un arbre sense arrels, una façana de pura apariència. Una excusa és el convencionalisme que usem per a botar-nos el moment i no assumir la responsabilitat de les nostres decisions. I tot, en el fons, només és perquè ens consola creure que el que fem té sentit.

Però… què ens impedeix dir coses senzilles com “t’estime”, “t’he trobat a faltar”, “m’alegre que formes part de la meua vida”, […]? De vegades callem per vergonya o perquè pensem que no és el millor moment. Fins i tot callem per no ofendre… Com no… tot, de nou, [maleïdes] excuses.

I un dia te’n vas anar per a no tornar mai més…

…vas partir cap el lloc on res no és i tot es perd…

…i mai et vaig dir que t’estimava.

Salut!

Primer, et llevaria les sabates.

Llavors, sentiries la frescor als teus peus; alliberats després d’un dia intens…

…lentament…

…et faria un massatge poc apressat.

Potser, si m’ho demanares, te’n faria un altre, més suau, al tos i l’espatlla…

…i deixaria que anares al llit, que tou i aprestat t’estaria aguaitant des de la teua cambra.

…i et faria un darrer bes a la galta.

…i una vegada tot s’hagués fos amb el silenci, ja només vigilaria perquè ningú interferira el teu somni…

…però tu ni tan sols t’has adonat que t’estic mirant.

[Salut!]

Envellir o embellir? O era envellir i embellir? Curiosament, tot i la seua semblança fonètica en català, la nostra societat occidental ha convertir en paraules completament oposades aquestos dos termes. La vellesa i la bellesa, clar, tenen [més d’]un component cultural. Determinar el munt de valors que connoten l’una i l’altra requeririen d’una anàlisi que no cap en aquestes línies.

Tot i això, hi ha una sensació, molt extesa [jo diria que majoritària] què percep la vellesa com una tragèdia. Però per què resulta tan tràgic envellir? Per què no s’accepta que és, simplement, una situació més de nosaltres mateixos? No recorde si va ser Marc Aureli que sentenciava: “la vida és una breu passejada entre el germen i la mòmia”. Un pensament molt poc entusiasta, però radicalment cert. I és que, en el mateix instant del naixement, ens trobem ja un instant més a prop de la mort.

I potser tot siga responsabilitat de l’incertesa… aqueixa incertesa que condueix les nostres tremoloses passes al llarg de la vida. I d’això tenim la sensació que aquesta vida, que creiem nostra, és la única. Com és possible, llavors, no tindre l’angoixant sensació d’estar perdent-ho tot a cada instant? Com és possible no sentir-li pànic a la vellesa? Hi ha un altra possibilitat? [Vos prec; estalvieu-vos l’explicació de la fe! La fe és per a qui la tinga].

I arribe al punt de pensar que la tragèdia de l’envelliment no és més que la negació de la possibilitat… dels possibles… de les ocasiones. Envellir és sumar decisions que ens codueixen, massa ràpidament, per un camí d’un únic sentit. Quan volem adonar-nos del que passa sol ser tard… potser no per a tot, però sempre per a una bona quantitat de coses. Sumar decisions ens fa viure una única vida. Una única i absolut[ista] suma de decisions.

Envellir és no arribar a temps a mil vides possibles. Envellir és, en massa ocasions, no poder rectificar, no poder reprendre la nostra vida en un punt del passat amb la perspectiva del futur. Envellir, simplement significa la negació de possibilitats. Envellir és creure’s amb la sort de l’immortalitat.

Deixarem la bellesa per a un altre dia.
Salut!

No em digues que totes les coses que veig i sent són només un miratge. No em digues que res del que faig no és. No em digues que la llum i el vent són mentida. No em digues que no som importants… no m’ho digues, que no ho vull saber.

No em contes que l’existència és passatgera. No m’exliques que la fi és l’única eixida. No em digues que el pas per aquest món sols és el parany del temps. No em digues res de la nit i el dia... no m’ho digues, que no ho puc entendre.

No em digues que només tinc una vida. No em digues que tot és un somni.

Salut!