El paviment no ha canviat gens ni poc. Continua, essencialment, sent el mateix... serà que les sabates li donen una altra textura.
Les portalades i els balcons tampoc no tenen res de molt nou. Potser dels cossiolets brolla més vegetació... això és normal en maig.
El solar entre els números 13 i 17 continua oferint el mateix aspecte caòtic i deixat. Igual hi ha més runa que abans... només un poc.
Hui, no obstant, sé que quan arribe al final, el carrer m’haurà capgirat la vida...
Salut!
Una veu tota excitada avisa ben fort d’un fet que sembla extraordinari. Els qui l’han escoltada corren igualment emocionats al so de l’exclamació: veniu!!, crida la veu.
I la tropa de nans es planta allà, enmig de la plaça. Un gos, lleig com un dimoni, intenta beure de puntelletes d’una font que [com totes] degoteja suaument.
No li fan res. Només el miren meravellats mentre l’animal fa els mil equilibris per a no caure... com descobrint un món que només ells poden contemplar.
Beneïda innocència.
Salut!
Un bon dia decidim mirar dins la caixa de les nostres vides i sembla que només hi haja roba vella i esqueixada. Potser siga perquè l’hem anat deixant allà, a poc a poc, una mica oblidada i una mica sense pensar.
Però les classes de tela tenen sempre una caràcter d’anticipació... i la claror, que de seguida l’envolta quan alcem la tapa, ens diu si les puntades es desfaran o encara suggeriran els seus colors i formes.
Després de mirar, potser, tornem a deixar dins alguns retalls sense importància i la tancarem de nou. I com un veixell segellat al pas del temps, romandrà tranquil fins que, enjogassat, l'obrim de nou.
Salut!
El carrer gran matina perquè no s’ha gitat... el món l’ocupa com si es tractara de la primera vegada d’un event mai viscut... però ningú no s’amoïna, tot i l’escàs espai que hi ha.
Tabola, rialla i festa; només aquestos dies de l’any.
Salut i bones festes!
i quin món és aquest on, fins i tot quan no volem, no podem deixar de causar dolor?
perdona’m… necessite que ho faces.
hui s’han obert les andrones de l’infern i de cada forat ha eixit un dimoni... i les ànimes, convocades a les vores dels camins, s’han arrufat per a donar-li la benvinguda a la foscor.
Salut!
pd. no sé si ho sabeu, però una nova llei permetrà els banquers controlar els comptes corrents dels polítics. I, passet a passet, a desmantellar la democràcia s'ha dit! Perquè açò és com si posaren a un gat a vigilar una gàbia de pollets. Que jo sàpia als banquers no els elegim i només faltava que ara puguen decidir a quin política carregar-se i a quin no -perquè l'honradesa dels banquers és cap i inexistent, perquè només els caldrà inventar un escandol financer per a desfer-se'n de qui vulguen, perquè al primer polític que se li acudira controlar els bancs de veritat acabaria a la vora d'un riu amb un melic roig enmig del front. Quin país de merda i quin govern de MERDA! -és que no m'ho podia callar més.
Fent camí anem deixant abandonades les anècdotes de la nostra vida. I, sovint, elles a soles, de puntelletes, tornen per a recordar-nos que en un altre món érem unes altres persones.
Els detalls d’aquells fets, alguns de bons i [no cal dir-ho] alguns de no tan bons, fan acte de presència sempre improvisadament. Troben una travessa per a fugir dels laberints de la memòria i fer-nos la visita… o la guitza.
Aquesta setmana m’he adonat que, sovint, no estem preparats per al reecontre amb el passat.
Sovint, caminar vol dir desfer-nos del darrer instant quan créiem tindre enteniment.
Salut!
Has arreplegat les llàgrimes més amargues i les has convertides en la pols que s’enduu el vent...
...t’has despullat de tota la tristesa i l’has abandonada a la vora de la sendera més fosca i apartada...
...has fet un fardell amb les penes i ben tancades dins d’un sac les has portades al fons de la mar.
...i t’has vestit amb el somriure il•luminat que només podia donar-te la claror d’aquesta primavera encetada...
...has obert el calaix de les alegries, i una a una han anat enrandant-te totes les faccions del rostre...
...i has recollit els contes, les històries i els fets, que com sense voler els han tornat la vida als teus ulls.
Salut!!
D’entrada, les coses bàsiques són difícils de determinar. D’eixida, acabem per necessitar un llistat de xicotetes veritats que ens facen sentir segurs… un nivell zero de savieses i receptes.
L’aire que respirem és necessari. El contacte amb les persones és necessari. La bellesa, amb independència de la forma que adopte, és necessària.
Podria ser que la resta fóra tot artifici. I, podria ser, que tot anara lligat a les nostres decisions, formades i informals, de les coses. I, seria, al cap i a la fi, que tota seguretat no és més que un muntatge espectacular i digne d’excel·lència.
Bàsicament n’estic segur… a dies. D’altres… no tant… tampoc.
Salut!!
Hem tingut una primícia: la tebior del sol s’ha deixat sentir després de molts mesos... i nosaltres, com si fóra eixa notícia llargament esperada, ens hem afanyat a rebre’l amb les galtes i els braços al descobert…
La primavera, albeltida, o més bé, astorada pels núvols, la foscor i el fred… ha mostrat finalment el seu rostre, molt tímidament… i és que només s’havia estat deixant repentinar els llargs cabells de verd i llum…
Perquè la primavera i la seua llum només poden fer-me sentir bé...
Salut!
Arxiu | Crea el teu Bloc Ara! Fàcil i Gratis
La Tafanera
del.icio.us
Això voldria saber jo