Reflexions des de l'oix
Una, dues, tres... mira't a l'espill i sabràs qui ets!

D’entrada, les coses bàsiques són difícils de determinar. D’eixida, acabem per necessitar un llistat de xicotetes veritats que ens facen sentir segurs… un nivell zero de savieses i receptes.

L’aire que respirem és necessari. El contacte amb les persones és necessari. La bellesa, amb independència de la forma que adopte, és necessària.

Podria ser que la resta fóra tot artifici. I, podria ser, que tot anara lligat a les nostres decisions, formades i informals, de les coses. I, seria, al cap i a la fi, que tota seguretat no és més que un muntatge espectacular i digne d’excel·lència.

Bàsicament n’estic segur… a dies. D’altres… no tant… tampoc.

Salut!!

Hem tingut una primícia: la tebior del sol s’ha deixat sentir després de molts mesos... i nosaltres, com si fóra eixa notícia llargament esperada, ens hem afanyat a rebre’l amb les galtes i els braços al descobert…

La primavera, albeltida, o més bé, astorada pels núvols, la foscor i el fred… ha mostrat finalment el seu rostre, molt tímidament… i és que només s’havia estat deixant repentinar els llargs cabells de verd i llum…

Perquè la primavera i la seua llum només poden fer-me sentir bé...

Salut!

Ja l’aire té un aroma diferent i de sobte descobreixes que el sol crema fins i tot quan s’amaga… i això només és l’inici, perquè després els sentits es desperten i multipliquen per mil la seua capacitat de conduir informació fins el cervell [potser el trenc amb la rutina els trau de la son] …

…el pobre se satura… i tot et fa sentir que entens les coses de manera aleatòria: la gent, la parla, l’espai, el temps… res és habitual i la situació i la sensació són molt agradables.

I els dies fugen apressats i tímids, reptats i fàcils, incomplets… però eterns.

Salut!

Algú va dir en certa ocasió, que dels sons que trobem al món, la sirena d’un vaixell eixint de port i el xiulet del tren marxant d’una estació sobreeixien de la resta.

Potser siga la ilògica màgica de la partida cap a allò que no coneixem, o potser siga només trencar amb la rutina. El fet és que hi estic d’acord amb la descripció dels sons.

Al final de la setmana partiré cap a unes terres completament desconegudes i em sembla estar sentint ja foc del vapor escalfant tota la maquinària…

Salut!

Passem pel món presoners de sensacions incertes… només amb molta sort, o un bri fugisser d’intel·ligència, alguns dies podem provar a no demanar-li massa explicacions al nostre enteniment…

…i, de vegades, només voldria no ser-ne [tan] conscient del pas del temps.

Salut!

Hui, poc després del capvespre, una boira espessíssima ha cobert la ciutat… mentre em capficava tractant de trobar un record que m’ajudara a entendre-ho, m’he sentit envoltar a poc a poc pel fantàstic núvol de gotetes en suspensió.

La llum tèbia dels fanals s’esforçava per arribar al terra, però tampoc no ajudava la foscor tancada de l’hivern… i tot alhora m’ha submergit en un paisatge glacial, terriblement bell, profundament inquietant, que m’ha trasbalsat l’ànima.

He deixat de caminar. Un silenci perfectament calculat ha tapat totes les coses i les persones… i durant uns instants he sentit que el món s’aturava, que la vida es glaçava per mostrar-me el lloc exacte de la seua plenitud.

Hui, poc després del capvespre, m’han permés trencar amb la realitat.

Salut!

Aquella llum enfosquida i grisa no contava, però, res extraordinari… i tu havies marxat enfeinada, com t’havia conegut: amb la mirada misteriosa, intel·ligent, i un tel d'encís de xiqueta. Amb tota seguretat eixies caminant lleugera, radiant, plena… un dia més d’hivern… un capvespre qualsevol d’aquesta aparent eternitat.

Llavors, qui et va enganyar? Qui ens havia d’enganyar a tots?

…perquè hui, no cal dir-ho ja, t’han endut inadvertida, sense avisar, encara tota embolicada de vida… i no t’han deixat tornar. I jo, que només breument t’havia vist, incrèdul, he sentit la teua darrera partida com un troç de gel esgolant-se per l’esquena.

Som sols amb el dol i el record, perquè hui, sense avisar, t’han endut a dormir un somni llarg i profund... i ens han furtat les ganes de riure.

*******************************************
Nada queda en ese trozo de papel, todo es alquimia…
…veo que es la prueba más veraz de que todo es mentira.
[L. E. Aute].
… y en sus barrigas llevan lo que puedan arrebatarle al amor.
[S. Rodríguez].

En arribar, els dies venen completament desconeguts. Hi ha aproximacions del que contenen, però són només porcions desgastades de referències ja passades: el que ve, sempre és nou i per això també hi ha una expectativa més o menys viva.

I així, l’inici de l’any és el començ d’una història sense passat. És l’espera de centenars, de milers de petits esdeveniments referenciats, però encara sense cos ni ànima. I els moments, com si d’una rondalla fantàstica es tractara, fan visibles els fets que contenen.

I tot és i sembla improvisat i l’aprenentatge el fem sobre la marxa. Queden molts mesos de revelacions i no tenim més eixida que l’espera. Una espera que no és, però, contemplativa i que ens obliga a prendre part de la vida, que s’esgola distreta en totes les direccions.

Salut i que tingueu un gran 2009!

Una a una les mirades, a les cantonades dels carrers, creuen missatges de complicitat. A poc a poc, un soroll tebi d’optimisme s’ha estés en les portalades i les voreres. Tot el món va amunt i avall, entrant i eixint, aparentment amb mil assumptes encara pendents i per resoldre. La vida balla amb una trepidació poc habitual.

Una música de dolçaines se sent carrer Sant Francesc avall i els llums, penjant dels balcons, saluden els vianants. L’olor de sucre i mantecat acabat de fer sorprén el nas gelat, que s’espera uns segons, enjogassat amb aquella troballa. I els amics, que venen de fer-se’n una… dotzena, s’afanyen buscant l’excusa que donaran en casa.

Arriben les festes: felicitats i que enguany siguen de bé per a totes i tots.

Salut!

…vistes de lluny les coses, ara haguera preferit perdre el tren aquell dia. Senzillament, hauria passat de llarg… i després de cent un sols i mil llunes, jo no hi seria davant la decisió…

…de veritat creia que era un bon moment; i aquell tren, de rodes pesades i aspecte contundent, em porta per un camí recte de direcció única… fermament lligat als raïls, decidit.

…i serà sols una decisió, probablement com totes; de seguir o no, d’esperar o no, d’aturar-ho o no... de caure sobre el terra en moviment.

Salut!