Creixen del tot amagades, dissimulades entre el soroll dels mil quefers diaris. I, no obstant, sembla que les haguérem brodades a la llum d’un gresol: hi tenim en compte fins el més minúscul dels detalls.
I tot, potser siga perquè hem aprés a no renunciar a res.
Amb el temps, el trànsit de les coses i els fets va boixant-les amb una minuciositat preciosista. I tot evidencia, només, que alguns comportaments són estèrils i erms.
Salut!
Totes les persones ens hem adonat alguna vegada de tu –tot i la nostra insignificància no podem ser-te indiferents.
I l’ocasió sol coincidir amb l’època quan creiem, desenteses, que l’olor de les coses encara no ens enganya.
Sempre havia evitat escriure’t res...
...perquè no t’ho mereixes; perquè pense que hauries d’observar-nos avergonyida, per mentir-nos a tantes i tantes generacions d’incautes.
[potser és perquè la nit de la humanitat va començar quan la primera persona va orbrir els ulls, i et va mirar, i es va meravellar].
I tu, cada jorn tot just a trenc de fosca, tornes a mostrar-te provocadora... sense dir... sense explicar.
Salut!
Iniciar aquella conversa amb tu va ser com encetar un llarg passeig amb un final incert –de fet, tots els camins porten a llocs diferents, en tots els casos, sempre i constantment.
I per això, sense voler-ho realment, quasi sempre triem el silenci [que, en realitat, és l’estat bàsic de la paraula] quan no coneixem qui ens escolta... deixant anar a l’oblit milers de possibles encontres...
...però ni la por ni els dubtes ni la desconfiança podien haver-me llevat de dir-te aquell bon dia.
Salut!
Al món dels sentits literals no caben els desitjos ni les mitges paraules. I en realitat és molt senzill: els mots, com la llum, rescaten els conceptes i les idees de la foscor.
Val a dir, però, que la nitidesa no és sempre completa: desmorrellats pel temps i repantigats, els significats s’adormen dissimuladament per a, de sobte, despertar i jugar a l’amagatall.
I quan dic que m’agradaria trobar-te un dia al girar del cantó, només per a anar al cine, només per a fer una passejada per la vora del riu, només per poder dir que t’he vist... és que només vull dir el que dic.
Potser, de vegades, solament som fil per randa.
Salut!
Som el punt i seguit d’un trajecte ensordit pel miler de veus que el voreten. La història no comença amb nosaltres i, la nostra, només és la setena vida... la del final ben conegut [algú l’ha inventat per nosaltres].
I les persones només acceptem el nostre destí en el darrer instant, quan aprenem forçadament fins i tot allò que ens havíem promés no aprendre. Passa a passa...
...com l’aigua quan descobreix el seu destí, iniciem un trajecte amb la parsimònia d’una bèstia envellida de tant caminar i continuem... i prenim força... i tot per despenjar-nos fins tocar el terra on, sense remei, continuem regolant; esgolant els cossos nus per totes les valls.
El cel, ja net, ens observa amb la certesa d’un pròxim retrobament. El cel és l’únic que ho sap bé... sembla que ja no em quedava res per fer i vaig decidir d’enamorar-me.
Salut!
Sovint, crec que un no sé què ni com tracta de fer-nos apreciar la ignorància; per a sentir-nos contents amb la [l’auto]complaença; per a no tindre vergonya de totes les coses a les que renunciem conéixer… i, de vegades, em sembla que el tal com i què executa el seu pla amb una precisió mil·limètrica… i crec que només som una societat d’idiotes satisfets de ser-ho.
Salut!
La vida s’ha acabat per a mi. Els dies no amaneixen i, ara, les nits ja no es tancaran.
Li dic adéu a un moment, a un cicle, a una etapa, a una història… i és que hi ha tantes paraules per a un únic sentit!
I, potser, siga només un instant de durada incerta que torne, finalment, per no significar res; perquè quan hem aconseguit saber-ho tot, ja no ens serveix de pràcticament res.
En un flaix hauré decidit si t’oblide ja per a sempre… i sempre i mai són les constants que comencen i acaben amb la pròpia persona. El sempre i mai d’un abast ridículament significat.
No vull saber res més de tu.
[aquest “blog” tanca per vacances fins a després de l’estiu… enguany arribe cansat abans, però espere tornar també abans. Què passeu un bon estiu, tingueu o no vacances! Salut!! –germán].
El dia més llarg de l’any esgota els darrers minuts de la seua presència. Fins i tot, el dia amb més llum de l’any s’ha d’acomiadar amb una última reverència.
És, en eixos instants precisos, quan tot em sembla més possible que mai... i res, no és, sinó, més que un pensament raquític d’una inconsciència rotunda.
I sent més que mai que la infinitud comença on s’acaba la línia definida de la pell.
Salut!
Podem esforçar-nos pensant que res no ens decebrà ja mai. I aprenem a esperar amb serenitat les coses i les persones, perquè realment creiem que no tornarem a caure en el parany…
…i quina equivocació més gran.
Salut!
és la imatge perfecta d’un comportament imperfecte: mitja vida bufant els núvols amb l’esperança absurda de poder-los acovardir…
…l’altra mitja vida dubtant si pujar a una muntanya per a estar-hi encara més a prop del cel.
és també la imatge ideal d’una actitud idealista: tota la vida bufant els núvols per a descobrir al final que només es mouen si ells volen.
Salut!
TagsArxiu | Crea el teu Bloc Ara! Fàcil i Gratis
La Tafanera
del.icio.us
Això voldria saber jo