Reflexions des de l'oix
Una, dues, tres... mira't a l'espill i sabràs qui ets!

les coses em van raonablement bé i tinc la sort de ser-ne conscient.

em trobe bé amb mi mateix i sé que sóc afortunat de saber-ho.

sé que estic bé.

…però per què no puc deixar de pensar que no ets amb mi quan vaig a dormir i no et trobe al meu costat?

Salut!

No podia ser que aquells dies càlids, quan les finestres i les portes romanien obertes, duraren eternament. A la caiguda de la llum, els instants davallen a la realitat indiscutible i s’emboliquen amb la foscor dels anys… i la brisa, enjogassada a la vora de la pell, ens abandona fent el darrer alé del dia.

Els moments, per tot arreu, marxen regalant una imatge congelada… i per això no menteixen: viure solament representa el present fugit, l’ara apressat d’un dia a dia, que només deixa referències per al futur incert.

Potser sols hi ha l’esperança de saber-ho entés… part d’una absència incompleta… part d’una presència solsida en terra.

I és que a la caiguda de la llum, no hi ha res més que el record, matisat amb el perfum dels dies de dolç i [in]conscient benestar.

Salut!

…el cos es desconnecta lentament… pesa més que de costum i ens fa sentir lligats a la terra… però d’una forma especial… en un instant tot es desprén i res no ens envolta…

…la ment en blanc regala un moment, segur, de serenitat… tot esdevé i és en potència… res no té importància i tot regola sense cap fi ni sentit…

…l’ànim fuig… de viatge cap a un lloc que no imagina però que sap diferent… perquè és diferent… els sentits, com en una vegada al cap de les mil, descansen…

…i tot esdevé i és en potència.

Salut!

...si una nit de mil t'adonares...

...si un dia perdut em mirares...

...si en un moment de l'eternitat em trobares...

Salut!

Al igual que les persones, quan les plantes van entrar a viure en les cases, de sobte, van necessitar més atencions de les que li demanaven a la naturalesa. I de totes, no obstant, els cactus són les més fidels als seus orígens. Sense aigua, apartats, oblidats… i, com deixes d’anar atent, ja t’han furgat la pell… però a canvi, sempre, estan esperant eixe moment de l’any quan mostren el millor que porten dins [les flors dels cactus són, potser, de les més belles].

Pràcticment res demanen i ho donen tot. Hui m’he parat davant una planta ‘normal’ que hi ha a casa [no em pregunteu com hi ha arribat]. L’hem regada, li hem posat el millor fertilitzant, l’hem deixada prop de la llum natural… i totes les recomanacions de qui ens la va vendre. El fet és que s’asseca lentament, sense remei i en poques setmanes ha perdut l’exuberància que ens havia captivat.

Em quede amb el cactus.

Salut!!

La nit ha donat pas al dia com ve sent habitual. Beneïda frescor matinera! Els cantons dels carrers, assarats per la presència, no s’han atrevit a donar la notícia… però a l’ambient surava un ànim especial, d’impaciència, fins i tot d’agitació!

A poc a poc, el camí ha esdevingut lleuger fins el portó del lloc on les coses són quotidianes… “hola”, “de nou”, “per fi!”… i totes els han donat la benvinguda als horers i les horeres… perquè enguany, una altra vegada, res no es cobrarà de bou!

Salut!

Amb tota probabilitat arribarà una mica enjorn a la trobada - no debades, porta en dansa tota la nit! - i el moll l’estarà esperant, dissimuladament, sense pretindre res més que mostrar-li el lloc de l’arribada…

…perquè tot sembla estar enllestit i perquè tot i l’eterna mar rebolicada, l’aigua del port, com si fos la d’un estany, resta tranquil·la.

El fet serà l’habitual: primer el descens de la velocitat per a adequar-la al moviment propi d’aproximació. Tot seguit, una maniobra… dues… tres… i les mans de marbre fondran l’embarcació amb la terra.

Després, i durant un dia sencer, els homes i les dones observaran el joc, més aïna lent i espaiat, de l’estira i arronsa… només per poder recuperar les hores cansades del treball… només per poder tornar a eixir a la mar de bell matí!

Salut!

[i és que me’n vaig de vacances al meu “port” particular i, certament, trobaré a faltar l’activitat “bloguera” - encara que espere estar tot un mes sense haver-me de posar davant d’un ordinador!! Moltes gràcies a tots i totes, per les vostres visites i missatges i bones vacances a tot el món!]

[…]

Aquella llum de primavera tardana havia durat només uns instants, els mateixos que havia estat il·luminada l’estança. A poc a poc, s’havia retirat, eixint pel mateix badall de la finestra... havia fugit sense fer volta. L’estança romania fosca de nou. Res ballava al seu interior. Res no tornava a ser més que l’acumulació d’unes experiències belles, gelosament protegides i guarides en la seguretat de les seues parets.

I encara, molt temps després de marxar d’aquella breu primavera, pensava en l’estança [el lloc d’ànim especial on totes les persones hem estat alguna vegada... on, sempre que és possible, ens agrada tornar].

I ara dorms, que ja no hi ha la llum de les hores clares regolant pels teus cabells rossos…

…i només volia contar-te el secret que m’havien confiat els somnis d’una nit anterior, ja passada…

…i el teu son, que et guareix de tota extenuació, em deixa dir-te calladament que t’estime.

I ara t’alçaràs, tu que res en sabies, i em miraràs, potser, assabentada de totes les confidències de l’univers...

Salut!

No em propose saber res més del que puc arribar a conéixer. Sóc una persona, com totes, limitada pels condicionants que una vida qualsevol imposa.

Però, de vegades, no he fet cas d’aquesta mateixa afirmació que acabe de sentenciar... i torne a caure en les velles decisions, que m’han caracteritzat fins el dia de hui, les que m’han fet com sóc i de les que, potser, no puc renegar.

I de les coses que pensava que havia renunciat a conéixer hi era la lògica que impulsa [configura / explica / integra... podeu triar] el comportament humà…

…i he tornat a fer-ho. I podria pensar que havia caigut en l’error d’intentar entendre la forma de fer i ser d’una persona quan, també potser, no entenc ni mitja paraula de la meua pròpia manera de ser i fer.

Però els errors només són si els deixem ser-ho i, sincerament, no podria renunciar a les coses que he fet, faig i faré… i no puc penedir-me’n del meu impuls ni de la meua raó.

Salut!