Administra el teu Bloc

Crea el teu Bloc Ara! Fàcil i Gratis

Reflexions des de l'oix
Una, dues, tres... mira't a l'espill i sabràs qui ets!

05/10/2008 GMT 1

llorager @ 21:27

les coses em van raonablement bé i tinc la sort de ser-ne conscient.

em trobe bé amb mi mateix i sé que sóc afortunat de saber-ho.

sé que estic bé.

…però per què no puc deixar de pensar que no ets amb mi quan vaig a dormir i no et trobe al meu costat?

Salut!

28/09/2008 GMT 1

A la caiguda de la llum

llorager @ 20:06

No podia ser que aquells dies càlids, quan les finestres i les portes romanien obertes, duraren eternament. A la caiguda de la llum, els instants davallen a la realitat indiscutible i s’emboliquen amb la foscor dels anys… i la brisa, enjogassada a la vora de la pell, ens abandona fent el darrer alé del dia.

Els moments, per tot arreu, marxen regalant una imatge congelada… i per això no menteixen: viure solament representa el present fugit, l’ara apressat d’un dia a dia, que només deixa referències per al futur incert.

Potser sols hi ha l’esperança de saber-ho entés… part d’una absència incompleta… part d’una presència solsida en terra.

I és que a la caiguda de la llum, no hi ha res més que el record, matisat amb el perfum dels dies de dolç i [in]conscient benestar.

Salut!

22/09/2008 GMT 1

Ment en blanc

llorager @ 21:34

…el cos es desconnecta lentament… pesa més que de costum i ens fa sentir lligats a la terra… però d’una forma especial… en un instant tot es desprén i res no ens envolta…

…la ment en blanc regala un moment, segur, de serenitat… tot esdevé i és en potència… res no té importància i tot regola sense cap fi ni sentit…

…l’ànim fuig… de viatge cap a un lloc que no imagina però que sap diferent… perquè és diferent… els sentits, com en una vegada al cap de les mil, descansen…

…i tot esdevé i és en potència.

Salut!

14/09/2008 GMT 1

Si

llorager @ 16:13

...si una nit de mil t'adonares...

...si un dia perdut em mirares...

...si en un moment de l'eternitat em trobares...

Salut!

09/09/2008 GMT 1

El Cactus

llorager @ 21:27

Al igual que les persones, quan les plantes van entrar a viure en les cases, de sobte, van necessitar més atencions de les que li demanaven a la naturalesa. I de totes, no obstant, els cactus són les més fidels als seus orígens. Sense aigua, apartats, oblidats… i, com deixes d’anar atent, ja t’han furgat la pell… però a canvi, sempre, estan esperant eixe moment de l’any quan mostren el millor que porten dins [les flors dels cactus són, potser, de les més belles].

Pràcticment res demanen i ho donen tot. Hui m’he parat davant una planta ‘normal’ que hi ha a casa [no em pregunteu com hi ha arribat]. L’hem regada, li hem posat el millor fertilitzant, l’hem deixada prop de la llum natural… i totes les recomanacions de qui ens la va vendre. El fet és que s’asseca lentament, sense remei i en poques setmanes ha perdut l’exuberància que ens havia captivat.

Em quede amb el cactus.

Salut!!

01/09/2008 GMT 1

La tornada dels horers

llorager @ 21:00

La nit ha donat pas al dia com ve sent habitual. Beneïda frescor matinera! Els cantons dels carrers, assarats per la presència, no s’han atrevit a donar la notícia… però a l’ambient surava un ànim especial, d’impaciència, fins i tot d’agitació!

A poc a poc, el camí ha esdevingut lleuger fins el portó del lloc on les coses són quotidianes… “hola”, “de nou”, “per fi!”… i totes els han donat la benvinguda als horers i les horeres… perquè enguany, una altra vegada, res no es cobrarà de bou!

Salut!

25/07/2008 GMT 1

El port

llorager @ 13:09

Amb tota probabilitat arribarà una mica enjorn a la trobada - no debades, porta en dansa tota la nit! - i el moll l’estarà esperant, dissimuladament, sense pretindre res més que mostrar-li el lloc de l’arribada…

…perquè tot sembla estar enllestit i perquè tot i l’eterna mar rebolicada, l’aigua del port, com si fos la d’un estany, resta tranquil·la.

El fet serà l’habitual: primer el descens de la velocitat per a adequar-la al moviment propi d’aproximació. Tot seguit, una maniobra… dues… tres… i les mans de marbre fondran l’embarcació amb la terra.

Després, i durant un dia sencer, els homes i les dones observaran el joc, més aïna lent i espaiat, de l’estira i arronsa… només per poder recuperar les hores cansades del treball… només per poder tornar a eixir a la mar de bell matí!

Salut!

[i és que me’n vaig de vacances al meu “port” particular i, certament, trobaré a faltar l’activitat “bloguera” - encara que espere estar tot un mes sense haver-me de posar davant d’un ordinador!! Moltes gràcies a tots i totes, per les vostres visites i missatges i bones vacances a tot el món!]

20/07/2008 GMT 1

L’Estança (IV – Final)

llorager @ 17:41

[…]

Aquella llum de primavera tardana havia durat només uns instants, els mateixos que havia estat il·luminada l’estança. A poc a poc, s’havia retirat, eixint pel mateix badall de la finestra... havia fugit sense fer volta. L’estança romania fosca de nou. Res ballava al seu interior. Res no tornava a ser més que l’acumulació d’unes experiències belles, gelosament protegides i guarides en la seguretat de les seues parets.

I encara, molt temps després de marxar d’aquella breu primavera, pensava en l’estança [el lloc d’ànim especial on totes les persones hem estat alguna vegada... on, sempre que és possible, ens agrada tornar].

14/07/2008 GMT 1

I ara

llorager @ 23:17

I ara dorms, que ja no hi ha la llum de les hores clares regolant pels teus cabells rossos…

…i només volia contar-te el secret que m’havien confiat els somnis d’una nit anterior, ja passada…

…i el teu son, que et guareix de tota extenuació, em deixa dir-te calladament que t’estime.

I ara t’alçaràs, tu que res en sabies, i em miraràs, potser, assabentada de totes les confidències de l’univers...

Salut!

13/07/2008 GMT 1

Saber

llorager @ 18:15

No em propose saber res més del que puc arribar a conéixer. Sóc una persona, com totes, limitada pels condicionants que una vida qualsevol imposa.

Però, de vegades, no he fet cas d’aquesta mateixa afirmació que acabe de sentenciar... i torne a caure en les velles decisions, que m’han caracteritzat fins el dia de hui, les que m’han fet com sóc i de les que, potser, no puc renegar.

I de les coses que pensava que havia renunciat a conéixer hi era la lògica que impulsa [configura / explica / integra... podeu triar] el comportament humà…

…i he tornat a fer-ho. I podria pensar que havia caigut en l’error d’intentar entendre la forma de fer i ser d’una persona quan, també potser, no entenc ni mitja paraula de la meua pròpia manera de ser i fer.

Però els errors només són si els deixem ser-ho i, sincerament, no podria renunciar a les coses que he fet, faig i faré… i no puc penedir-me’n del meu impuls ni de la meua raó.

Salut!

Arxiu | Crea el teu Bloc Ara! Fàcil i Gratis