Reflexions des de l'oix
Una, dues, tres... mira't a l'espill i sabràs qui ets!

Iniciar aquella conversa amb tu va ser com encetar un llarg passeig amb un final incert –de fet, tots els camins porten a llocs diferents, en tots els casos, sempre i constantment.

I per això, sense voler-ho realment, quasi sempre triem el silenci [que, en realitat, és l’estat bàsic de la paraula] quan no coneixem qui ens escolta... deixant anar a l’oblit milers de possibles encontres...

...però ni la por ni els dubtes ni la desconfiança podien haver-me llevat de dir-te aquell bon dia.

Salut!

Al món dels sentits literals no caben els desitjos ni les mitges paraules. I en realitat és molt senzill: els mots, com la llum, rescaten els conceptes i les idees de la foscor.

Val a dir, però, que la nitidesa no és sempre completa: desmorrellats pel temps i repantigats, els significats s’adormen dissimuladament per a, de sobte, despertar i jugar a l’amagatall.

I quan dic que m’agradaria trobar-te un dia al girar del cantó, només per a anar al cine, només per a fer una passejada per la vora del riu, només per poder dir que t’he vist... és que només vull dir el que dic.

Potser, de vegades, solament som fil per randa.

Salut!