Reflexions des de l'oix
Una, dues, tres... mira't a l'espill i sabràs qui ets!

Som el punt i seguit d’un trajecte ensordit pel miler de veus que el voreten. La història no comença amb nosaltres i, la nostra, només és la setena vida... la del final ben conegut [algú l’ha inventat per nosaltres].

I les persones només acceptem el nostre destí en el darrer instant, quan aprenem forçadament fins i tot allò que ens havíem promés no aprendre. Passa a passa...

...com l’aigua quan descobreix el seu destí, iniciem un trajecte amb la parsimònia d’una bèstia envellida de tant caminar i continuem... i prenim força... i tot per despenjar-nos fins tocar el terra on, sense remei, continuem regolant; esgolant els cossos nus per totes les valls.

El cel, ja net, ens observa amb la certesa d’un pròxim retrobament. El cel és l’únic que ho sap bé... sembla que ja no em quedava res per fer i vaig decidir d’enamorar-me.

Salut!