Reflexions des de l'oix
Una, dues, tres... mira't a l'espill i sabràs qui ets!

El dia més llarg de l’any esgota els darrers minuts de la seua presència. Fins i tot, el dia amb més llum de l’any s’ha d’acomiadar amb una última reverència.

És, en eixos instants precisos, quan tot em sembla més possible que mai... i res, no és, sinó, més que un pensament raquític d’una inconsciència rotunda.

I sent més que mai que la infinitud comença on s’acaba la línia definida de la pell.

Salut!

Podem esforçar-nos pensant que res no ens decebrà ja mai. I aprenem a esperar amb serenitat les coses i les persones, perquè realment creiem que no tornarem a caure en el parany…

…i quina equivocació més gran.

Salut!

és la imatge perfecta d’un comportament imperfecte: mitja vida bufant els núvols amb l’esperança absurda de poder-los acovardir…

…l’altra mitja vida dubtant si pujar a una muntanya per a estar-hi encara més a prop del cel.

és també la imatge ideal d’una actitud idealista: tota la vida bufant els núvols per a descobrir al final que només es mouen si ells volen.

Salut!