Reflexions des de l'oix
Una, dues, tres... mira't a l'espill i sabràs qui ets!

Fent camí anem deixant abandonades les anècdotes de la nostra vida. I, sovint, elles a soles, de puntelletes, tornen per a recordar-nos que en un altre món érem unes altres persones.

Els detalls d’aquells fets, alguns de bons i [no cal dir-ho] alguns de no tan bons, fan acte de presència sempre improvisadament. Troben una travessa per a fugir dels laberints de la memòria i fer-nos la visita… o la guitza.

Aquesta setmana m’he adonat que, sovint, no estem preparats per al reecontre amb el passat.

Sovint, caminar vol dir desfer-nos del darrer instant quan créiem tindre enteniment.

Salut!

Has arreplegat les llàgrimes més amargues i les has convertides en la pols que s’enduu el vent...
...t’has despullat de tota la tristesa i l’has abandonada a la vora de la sendera més fosca i apartada...
...has fet un fardell amb les penes i ben tancades dins d’un sac les has portades al fons de la mar.

...i t’has vestit amb el somriure il•luminat que només podia donar-te la claror d’aquesta primavera encetada...
...has obert el calaix de les alegries, i una a una han anat enrandant-te totes les faccions del rostre...
...i has recollit els contes, les històries i els fets, que com sense voler els han tornat la vida als teus ulls.

Salut!!

D’entrada, les coses bàsiques són difícils de determinar. D’eixida, acabem per necessitar un llistat de xicotetes veritats que ens facen sentir segurs… un nivell zero de savieses i receptes.

L’aire que respirem és necessari. El contacte amb les persones és necessari. La bellesa, amb independència de la forma que adopte, és necessària.

Podria ser que la resta fóra tot artifici. I, podria ser, que tot anara lligat a les nostres decisions, formades i informals, de les coses. I, seria, al cap i a la fi, que tota seguretat no és més que un muntatge espectacular i digne d’excel·lència.

Bàsicament n’estic segur… a dies. D’altres… no tant… tampoc.

Salut!!

Hem tingut una primícia: la tebior del sol s’ha deixat sentir després de molts mesos... i nosaltres, com si fóra eixa notícia llargament esperada, ens hem afanyat a rebre’l amb les galtes i els braços al descobert…

La primavera, albeltida, o més bé, astorada pels núvols, la foscor i el fred… ha mostrat finalment el seu rostre, molt tímidament… i és que només s’havia estat deixant repentinar els llargs cabells de verd i llum…

Perquè la primavera i la seua llum només poden fer-me sentir bé...

Salut!

Ja l’aire té un aroma diferent i de sobte descobreixes que el sol crema fins i tot quan s’amaga… i això només és l’inici, perquè després els sentits es desperten i multipliquen per mil la seua capacitat de conduir informació fins el cervell [potser el trenc amb la rutina els trau de la son] …

…el pobre se satura… i tot et fa sentir que entens les coses de manera aleatòria: la gent, la parla, l’espai, el temps… res és habitual i la situació i la sensació són molt agradables.

I els dies fugen apressats i tímids, reptats i fàcils, incomplets… però eterns.

Salut!