Reflexions des de l'oix
Una, dues, tres... mira't a l'espill i sabràs qui ets!

Aquella llum enfosquida i grisa no contava, però, res extraordinari… i tu havies marxat enfeinada, com t’havia conegut: amb la mirada misteriosa, intel·ligent, i un tel d'encís de xiqueta. Amb tota seguretat eixies caminant lleugera, radiant, plena… un dia més d’hivern… un capvespre qualsevol d’aquesta aparent eternitat.

Llavors, qui et va enganyar? Qui ens havia d’enganyar a tots?

…perquè hui, no cal dir-ho ja, t’han endut inadvertida, sense avisar, encara tota embolicada de vida… i no t’han deixat tornar. I jo, que només breument t’havia vist, incrèdul, he sentit la teua darrera partida com un troç de gel esgolant-se per l’esquena.

Som sols amb el dol i el record, perquè hui, sense avisar, t’han endut a dormir un somni llarg i profund... i ens han furtat les ganes de riure.

*******************************************
Nada queda en ese trozo de papel, todo es alquimia…
…veo que es la prueba más veraz de que todo es mentira.
[L. E. Aute].
… y en sus barrigas llevan lo que puedan arrebatarle al amor.
[S. Rodríguez].

En arribar, els dies venen completament desconeguts. Hi ha aproximacions del que contenen, però són només porcions desgastades de referències ja passades: el que ve, sempre és nou i per això també hi ha una expectativa més o menys viva.

I així, l’inici de l’any és el començ d’una història sense passat. És l’espera de centenars, de milers de petits esdeveniments referenciats, però encara sense cos ni ànima. I els moments, com si d’una rondalla fantàstica es tractara, fan visibles els fets que contenen.

I tot és i sembla improvisat i l’aprenentatge el fem sobre la marxa. Queden molts mesos de revelacions i no tenim més eixida que l’espera. Una espera que no és, però, contemplativa i que ens obliga a prendre part de la vida, que s’esgola distreta en totes les direccions.

Salut i que tingueu un gran 2009!