Reflexions des de l'oix
Una, dues, tres... mira't a l'espill i sabràs qui ets!

No podia ser que aquells dies càlids, quan les finestres i les portes romanien obertes, duraren eternament. A la caiguda de la llum, els instants davallen a la realitat indiscutible i s’emboliquen amb la foscor dels anys… i la brisa, enjogassada a la vora de la pell, ens abandona fent el darrer alé del dia.

Els moments, per tot arreu, marxen regalant una imatge congelada… i per això no menteixen: viure solament representa el present fugit, l’ara apressat d’un dia a dia, que només deixa referències per al futur incert.

Potser sols hi ha l’esperança de saber-ho entés… part d’una absència incompleta… part d’una presència solsida en terra.

I és que a la caiguda de la llum, no hi ha res més que el record, matisat amb el perfum dels dies de dolç i [in]conscient benestar.

Salut!

…el cos es desconnecta lentament… pesa més que de costum i ens fa sentir lligats a la terra… però d’una forma especial… en un instant tot es desprén i res no ens envolta…

…la ment en blanc regala un moment, segur, de serenitat… tot esdevé i és en potència… res no té importància i tot regola sense cap fi ni sentit…

…l’ànim fuig… de viatge cap a un lloc que no imagina però que sap diferent… perquè és diferent… els sentits, com en una vegada al cap de les mil, descansen…

…i tot esdevé i és en potència.

Salut!

...si una nit de mil t'adonares...

...si un dia perdut em mirares...

...si en un moment de l'eternitat em trobares...

Salut!

Al igual que les persones, quan les plantes van entrar a viure en les cases, de sobte, van necessitar més atencions de les que li demanaven a la naturalesa. I de totes, no obstant, els cactus són les més fidels als seus orígens. Sense aigua, apartats, oblidats… i, com deixes d’anar atent, ja t’han furgat la pell… però a canvi, sempre, estan esperant eixe moment de l’any quan mostren el millor que porten dins [les flors dels cactus són, potser, de les més belles].

Pràcticment res demanen i ho donen tot. Hui m’he parat davant una planta ‘normal’ que hi ha a casa [no em pregunteu com hi ha arribat]. L’hem regada, li hem posat el millor fertilitzant, l’hem deixada prop de la llum natural… i totes les recomanacions de qui ens la va vendre. El fet és que s’asseca lentament, sense remei i en poques setmanes ha perdut l’exuberància que ens havia captivat.

Em quede amb el cactus.

Salut!!

La nit ha donat pas al dia com ve sent habitual. Beneïda frescor matinera! Els cantons dels carrers, assarats per la presència, no s’han atrevit a donar la notícia… però a l’ambient surava un ànim especial, d’impaciència, fins i tot d’agitació!

A poc a poc, el camí ha esdevingut lleuger fins el portó del lloc on les coses són quotidianes… “hola”, “de nou”, “per fi!”… i totes els han donat la benvinguda als horers i les horeres… perquè enguany, una altra vegada, res no es cobrarà de bou!

Salut!