Reflexions des de l'oix
Una, dues, tres... mira't a l'espill i sabràs qui ets!

A més de les preguntes de sempre, volia saber si el somriure de la teua existència era real... perquè pensava que no ho haguera dit mai... que no ho haguera endevinat mai per mi mateix, sense haver-ho fet.

Però preguntar-li a la realitat de quin material consisteix la seua substància és incongruent... ara ho sé. Ho vaig fer i, en adequada conseqüència, vaig esperar una resposta que tardava en arribar... sempre ha tardat en arribar.

El silenci, l’aparent silenci calmat dels teus llavis, em desconcertava profundament. Només quan el temps [que deixa de mirar quan res no s’espera d’ell] em tranquil·litzava, vaig poder contemplar la plenitud de la teua contestació...

...i hi havia una energia càlida que aprestava una presència fascinant, un rostre il·luminat per les vires de foc de la mirada... una íntima paraula de ser, enrandada amb els mil colors del naixement del dia.

Salut!

Hui he recordat que fa molts anys que no faig una volta en bicicleta. No tinc ni la més remota idea de perquè m’ha vingut al cap precisament hui. Potser siga perquè ahir va ser el dia més llarg de l’any… i l’oragte seré i el bon temps em porten moltes vegades als moments de la infància on, per a la meua sort, en va haver una de bicicleta.

M’he preguntat quan va ser la darrera vegada que pedalejant-pedalejant vaig anar a explorars marjals i camins de terra… he volgut visualitzar el moment exacte d’aparcar la bicicleta per a no tornar-la a conduir mai més [i en aquest cas és literal, perquè el vehicle en si, ja no el tinc]… i no he pogut.

El pensament m’ha entretingut una estona… mentre, han anat venint-me a la memòria coses que vaig fer una darrera vegada i que ja mai més han sigut: el darrer dia que em vaig posar aquella jaqueta grisa de llana, el darrer dia que vaig punxar “play” en aquell ràdiocassette, el darrer dia que hi va haver cine en aquell cine…

…i el fum de coses que us vinga al cap! Totes molt quotidianes. Totes tan insignificants per repetides i habituals, què no ens adonem de la importància que tenen.

Entenc que per a cada persona la percepció serà diferent… no es tracta de cap obsessió, però ara m’adone que sempre m’ha agradat jugar a recordar aquestos moments perquè, potser, siga l’última vegada que es produïsquen.

I recordar-ho és com un darrer viatge a la vida d’aquell moment, a una vida que ja no existeix. I encara que no sigut capaç de fer-ho bé, hui m’he sentit absolutament feliç recordant la meua bicicleta!

Salut!!

una, dues, tres… passes envadant… comença el camí, després…

…una, dues, tres… caure… brisa i vent… surar la línia de l’horitzó.

travessar un territori, de cos lluent… llarg… després…

tallar el temps.

pentinar el terra.

fets de vent… són… fet intens, imprevist, seré… deixar.

suspés, en el buit de tot, contingut en el tot…

…ser lliure, sentir-se lliure.

Salut!

La història de les relacions entre les persones li deu molt a la complicitat. Jo no sabria ni per on començar a definir-la, ja que és una qüestió molt pròxima a altres conceptes tan amples com “afinitat”, “afecte” o “sintonia”.

El que em sembla cert és que es tracta d’un fet transversal de tota l’activitat humana… que es dóna entre persones de la mateixa família, entre amics i, fins i tot, de vegades, entre desconeguts.

Les complicitats van i tornen… i només és cosa d’associar-les als moments de cada situació vital. I les complicitats són perquè d’altra forma seria molt difícil enfrontar-se al dia a dia.

I les complicitats són una de les coses que ens permet estar més a prop els uns dels altres… i van i tornen, deixant-nos una emprempta inesborrable… que recordem i que ja no oblidem!

Salut!

El divendres és un dia de la setmana com qualsevol altre. Només té sentit perquè li diem “divendres”… d’altra forma seria un dia sense una personalitat especial, com els passa a la resta. Però si tenim en compte que els dies, en general, són els contenidors de les nostres activitats i de les coses que fem i ens passen a diari, la perspectiva canvia radicalment. Determinats esdeveniments ens els fan recordar per a sempre.

Després d’un any inusual, estic vivint una primavera també inusual… i en més d’un sentit. Al remat, com se sol dir, només és que les coses “passen” i no precisament quan un les podria esperar. Una cridada de telefon et canvia de sobte tots els esquemes, les planificacions i eixe futur, més o menys estable, que s’obria al davant.

I, al final, no hi ha futur estable que valga i no hi ha mai possibilitat de saber quan variarà. [i tot açò no és un lament, en absolut…]

Les coses passen un dia i ja no hi ha forma de fer-les recular. I ara necessite que en passe un bon grapat de temps per poder pensar clarament, ordenar milers d’idees que em ballen a destemps al cap, assentar esta espècie d’ansietat que em va atacar… un divendres qualsevol.

Salut!