Reflexions des de l'oix
Una, dues, tres... mira't a l'espill i sabràs qui ets!

[...]

Per un badall s’esgolava un tímid raig de sol de capvespre. Les frontisses rovellades només li permeteren obrir els vidres un eixem, suficient però per deixar passar més llum d’aquella primavera tardana. Quasi sense adonar-se, tot havia començat ja a moure’s al seu voltant i els records i els sentiments s’havien fos en un ànim de dolç benestar. L’Estança tornava a la vida i ho feia de forma previsible, intensa. La llum, només aquella llum; que enguany arribava tard una altra vegada.

[...]

[...]

Aquell dia va ser sense voler que tornava a trobar-se allà: replegar uns papers, tancar una gestió, recuperar un objecte... res no tenia sentit realment. Només havia tornat per poder observar una darrera vegada l’Estança. Era evident que ningú havia obert la senyorial porta d’entrada en una eternitat i això li esqueixava els bategs del cor. Dins, l’enyorat espectacle l’esperava plàcidament: làmpares, parets, mobiliari… tot perfectament disposat, tot perfectament conservat.

[...]

Coneixia molt bé aquella casa [no de bades, hi havia viscut molts anys d’infant i de jove]. Ara què, de tots aquells espais units per corredors impossibles i racons misteriosos hi havia un que sempre l’havia fascinat: la sala d’hivern. Podeu imaginar-ho bé. L’Estança, com li agradava de dir amb importància, estava ubicada davant mateix de la vivenda: les quatre balconades, imponents, donaven al borum festiu del carrer i els finestrals, rematats amb fusta de roure envellida, romanien tancats… com si fes un segle que dormiren.

[...]

El temps s’esgota sense aturar-se a pensar. Si el temps tinguera consciència no imposaria la seua lògica implacable… perquè el temps s’imposa sobre totes les coses… i les persones… ràpidament… sense compassió.

Salut!

M’agrada la primavera i sé que és un tòpic. Però m’agrada. M’agrada la sensació què els dies semblen no tindre fi… potser perquè el dia és sempre possibilitat. I m’agrada la primavera perquè ben correguda l’estació, els dies esdevenen estar, suau i tranquil en donades hores del dia.

De menut, és la memòria d’unes vesprades llises, netes i tèbies… amb la brisa bufant a través de les finestres obertes de la cuina, la que sent. Per a mi és la definició de l’estar… de l’estar sense esperes ni res més que una pau fonda.

Potser no fóra només la primavera… potser fóra, també, la serenitat d’haver preocupacions escasses i de la pròpia inconsciència.

…i, després, una lluentor fosca de nit omplint els racons de tot, amb un mant fresc d’agradable calidesa…

La primavera em fa sentir bé.

Salut!