Reflexions des de l'oix
Una, dues, tres... mira't a l'espill i sabràs qui ets!

…després ve la ‘c’ i, si no recorde malament, ‘d’ i ‘e’ i un grapat de lletres més.

…també hi ha el blanc i el negre que, convenientment barrejats, donen les diferents tonalitats de gris. Els grisos són bonics, més encara si els combinem amb el verd, el roig, el groc, el blau…

…i què en penseu? …hi ha més de dues opcions polítiques?

Salut!

Aquesta adjectivació ben bé podria ser el títol d’una pel·lícula. Però no ho és. Senzillament explica un estat mental que, recentment, torna a apoderar-se del col·lectiu [dissortadament, el fet no és nou... -això voldríem les persones: que tot el que ens passa, fóra nou].

Diuen que el cervell humà [només és per localitzar-ho en algun lloc físic...] es diferencia del de l’animalada perquè és capaç d’enraonar en un nivell que el fa especial, superior [?].

Després de molts anys de donar-li pensades a l’assumpte; em perdonareu, però ja no sé què significa raonar/enraonar [amb els molts i subtils matisos que hi ha entre els dos verbs].

Llevat del fet que sóc incapaç de reconéixer-nos en la gent aquest tret que ens “fa especials”, al menys sí que admet que pot haver existit en el passat [i, qui sap si, en comptades ocasions, en el present].

La persona fanatitzada és la que no escolta, la que repeteix consignes buides de sentit, la que ha renunciat a la seua capacitat reflexiva, la que ha renunciat a la seua llibertat, la que ha renunciat a la seua responsabilitat... aquesta és la classe de gent més apreciada per la classe poderosa.

Fanatitzada... així està la nostra societat.

Es creia que la democràcia ens faria ser [co]decisoris de la nostra actitud.

Es creia que tindre la possibilitat de triar sobre el procés de la nostra existència [a]portaria la lucidesa.

Es creia [creu] que els canvis a millor són per a sempre... quan mai ho són!

I mai podré arribar a entendre perquè tenim el panzell, la barra i l’actitud desproporcionada de creure’ns especials.
Salut!

Dormen amagats al fons del nostre inconscient més profund, això és cert. De sobte, un bon dia, l’atzar o la casualitat els desperta i retornen a la superfície de la nostra pell… i no avisen gens ni mica.

Són sentiments, nostàlgies, alegries o penes, bons moments o durs… i tots comparteixen la bellesa de la nitidesa… i fascina pensar quin meravellós mecanisme activa el moll que els fa botar des de l’obscuritat més absoluta.

Els nostres sentits estan molt limitats… ja ho sabem. Tot i això continuen sent el camí d’entrada d’una part importantíssima de la nostra memòria.

L’altre dia vaig olorar la mar de nou… tal volta hi era la mateixa llum també i l’absència de qui s’estima. I tot era tan clar i cristal·lí als meus ulls i tot va ser un instant tan intens, re.viscut en aquest present tan absurd…

…i em vaig tornar a sentir aborronat…

Salut!

Totes les persones, fent memòria, podríem trobar el moment decisiu de la nostra vida [totes les persones que tenim la sort de viure-la, clar]. Vull dir el minut on passa tot i, de sobte, la nit es fa dia [o el dia nit]. L’instant que marca un abans i un després i el marca per a sempre més.

I és diferent per a cadascú… perquè no ens podem comparar ni en les nostres trajectòries personals ni en aquella part minúscula on som [o podem ser] diferents.

Però sempre hi ha el canvi, la fi del començament [o l’inici cap un nou final]. Al capdavall de tot, [quasi]res és tan greu… i anem fent.

Pense, com diu un bon amic, què, simplement, el moment decisiu és quan ens adonem que la vida “va en serio”.

Salut!