Reflexions des de l'oix
Una, dues, tres... mira't a l'espill i sabràs qui ets!

L’esbós d’una figura sol-se fer amb infinitud de línies traçades, aparentment, a l’atzar. Només qui sosté el pinzell sembla poder conferir-li al dibuix final una apariència entenedora... però no sempre.

Ara tinc les mans embolidades amb les línies del teu cap... volia dir... m’he enredat amb els teus cabells i m’esforce per donar-los una forma que encara desconec.

...jugant-les, soltant-les, esgolant-les entre els meus dits.

...i em sent anat del trellat, travessat d’un plaer inexplicable i d’una forma que no arribe a poder definir... que no arribe a poder construir... i, lent, espaiat, desvanit...

...em sent captiu d’un estat de dolça eternitat.

Salut!

És molt fàcil, extraordinàriament senzill, perdre el nord. I a mi, m’agradaria saber què significa això de ser/estar boig... [i ho pose així, amb els dos verbs, perquè és un matís que cal no menysprear].

...i és que la bogeria té un component pervers d’assimilació a les conductes humanes, el comportament en general i en particular. Per aquest motiu, l’aparent desordre personal i social, que algunes persones mostren, és allò que es considerat bogeria.

He dit pervers... i vull dir també malintencionat, interessat.

I quants exemples podríem usar de pretés enteniment! Quantes convencions malenteses i malexplicades! Quanta percepció perduda! Quanta mentida!

Clar, ser o estar boig té un component físic inevitable... però on queda el fràgil equilibri mental i emocional sobre el que s’assenten les nostres vides?

...i la falsa estabilitat de les nostres conviccions ...i el miratge de la cordura? No heu sentit mai la necessitat de cridar desesperadament?

Salut!

Des de sempre, les persones hem volgut saber i volem saber… ens agrada ordenar el caos i posar noms… dir. […] Però el món només ens ofereix pistes i indicis de tot allò que tanca la seua immensitat. Què complicat és poder saber, poder conéixer!

Perquè les pistes i els indicis, tot i no tindre cos, saben també jugar a l’amagatall i l’endevinalla.

De fet, la ignorància es considera com un insult, una desgràcia… a ningú pot agradar que li diguen ignorant. I què difícil és estar segur d’alguna cosa! Què vol dir? Què pot significar? On som i què és què? i què estrany és tot plegat!

I, mentres, les persones ens veiem obligades a cavil·lar en un oceà infinit de preguntes sense resposta. Pistes i indicis, pistes i inidicis… només pistes i indicis i cap certesa!

I som tan ignorants…

Salut!

La insistència dels telers és coneguda. La llançadora va d’ací cap allà sense descans… immutable, amb la mateixa cadència… una, dues, tres… vint mil vegades. Són el ritme i la persistència del seu so.

Però aquestes màquines també s’aturen, de tant en tant: un fil que es trenca, la peça que s’acaba, la montura que s’ha de substituir… en eixos moments els telers també descansen de la seua rutina.

…i són com les persones… també fiten les coses que els envolten… i, de vegades, açò sempre passa quan deixen d’anar per un temps… que… fugit, els torna a la vida, de forma automàtica, voluptuosa i frenètica.

I hui em sembla que som nosaltres qui ens hi semblem: telers que reprenen la marxa de les seues existències, ràpides… i és, però, la música d’eixa rutina la que ens acompanya amablement en el nostre camí.

Salut i bon 2008!