Reflexions des de l'oix
Una, dues, tres... mira't a l'espill i sabràs qui ets!

És matí, però per a un dia com hui no cal haver posat el despertador. Després d’un instant de dolça peresa, ja ens ha entrat el ritme al cos. L’inici és diferent: no hi ha carasses, no hi ha obligacions, no hi ha les preocupacions de tots els dies…

I és fàcil encarar aquest dia tan canviat. Perfectament planificades, fins i tot setmanes abans, les activitats de la jornada comencen sense més: esmorzar amb els amics, anar a visitar la família, fer una becada reparadora després de dinar…

I a poc a poc les hores van consumint-se i el moment gran arriba com arriben tots els moments: una mica sense avisar i una mica del tot esperat. I, de sobte, hi ha temps per a riure, menjar, plorar, compartir, inclús rabiar… és a dir, senzillament, celebrar.

Que passeu unes Bones Festes!

Són només unes paraules… les que et vull dir. Perquè són només les paraules les que diuen… de vegades, el que volem.

Són només paraules si dic “t’estime”… quan he dit abans el teu nom. Només són paraules quan pronuncie la teua presència i m’adrece a tu esperant resposta.

I amb paraules em contestes i em dius “jo també t’estime”… quan abans has dit el meu nom. Només són paraules quan pronuncies la meua presència i em dones una resposta.

I és que els somnis també s’escriuen amb paraules…

Salut!!

Ara que puc, t’ho confesse: mai no he sabut què dir quan t’he vist, de sobte, vibrant ací o allà… tan a la vora i tan allunyada de mi.

Ara que ho sé et dic, que mai no he sabut què fer en sentir-te a prop meu; sabent que el més lleu dels contactes em costaria l’alé i el bateg del cor.

I ara, també, que la teua figura s’esvaiex davall la llum trista dels fanals de la memòria, pense que ja no sóc el d’abans… que no em sent ert de por, pel sol pensament de la teua presència… una presència temuda… però molt desitjada.

I ara, amb la vida eixamorant forces i esperances, encara no sabria si dir-te o fer-te, perquè no sé si sóc si pense que no et trobaré mai més…

Salut!

Sempre he sentit una admiració especial per les persones que saben mirar. Perquè saber mirar, a més d’una qüestió personal d’actitud, és com una ciència. Vull dir, que per a mirar i veure, és a dir, saber mirar, cal una certa formació anterior.

Penseu en una pel•lícula. Penseu en un paisatge. Penseu en un problema... m’atreviria a dir que no pensaríeu el mateix sobre les mateixes coses d’ací cinc anys [o dies, o hores... de vegades minuts].

Què penseu de la felicitat? Què pensàveu de l’amistat? Què significa estar-ne satisfets d’alguna cosa? ...són preguntes extraordinàriament difícils.

...i clar, amb les persones passa exactament el mateix. La sensació de la primera vegada que coneixem [mirem] algú no té cap relació amb l’última. I tot passa davant els nostres ulls, però a la velocitat més adequada per a que no ens adonem dels canvis.

I podríem justificar-nos dient que canvia l’objecte de la nostra mirada. Però no ens hem d’equivocar: qui canvia, sempre, és qui mira... els pensaments, les experiències, les hores i els dies... tot ens transforma i transforma la nostra mirada.

Ja sabem que una imatge no val més que mil paraules... però hem de començar a saber que les mil paraules que defineixen una imatge mai són les mateixes.

Salut!