Reflexions des de l'oix
Una, dues, tres... mira't a l'espill i sabràs qui ets!

Podríem dir que el ball comença quan més de matí pot ser; tan matí com les primeres ràfegues de llum solar assenyalen... però en realitat només és una suggerència, perquè el ball sempre hi és... però no trenquem ja aquest relat.

Iniciada la cerimònia del dia, el ball continua, creixent, expandint-se, inundant cada racó de tot... o al menys eixa és la sensació...

...i sense esforç aparent... i sense seguir la voluntat de ningú... i sense atendre la menunciada de les nostres vides retalla, projecta i condueix totes les coses que hi ha i les que no sabem que hi ha...

...i les convida a una dansa impractible d’imaginar en la seua totalitat.

I el moviment, sempre rítmic, sempre igual, mou les coses d’ací cap allà. Dibuixa ombres fantàstiques d’inesperada magnitud. Crea formes d’una bellesa inexplicable.

I fluctua fins que el jorn s’acabat del tot; tan acabat com la foscor més fosca. Però en realitat, sabeu que només és una proposició, perquè el ball sempre hi és en la força i intensitat del dia o en la suau i fresca nit.

Salut!

Sé que no faig amistats amb una afirmació tan contundent i sense badalls com la següent, però n’estic convençut: les il·lusions són una font inesgotable de malestar i frustració en les nostres vides.

De ben menuts… si fas, si dius, si creus… tindràs, aconseguiràs, seràs… i sense adonar-nos-en aprenem a projectar, sempre en el futur i sistemàticament, l’objecte de la nostra felicitat: “quan trobe el treball de la meua vida”, “quan conega la persona que no conec”, “quan canvie de forma de ser la persona que no ho ha fet”…

I açò és pel que fa a les coses menudes, ja que només ens interessen a nosaltres mateixos. Pel que fa a les coses grans, és a dir, les que ens afecten com a societat, o col·lectiu, o cultura, o com vulgueu dir-li… encara és pitjor.

I des de la infància, participem en aquesta mena de joc de càstic i recompensa que és l’origen d’una part important de la nostra infelicitat. Consciències constantment esbatussades per la idea del “demà”, “l’ara no”, “l’any que ve”… “en una altra vida”.

L’engany, l’autèntica i més gran de les mentides, és creure que no podem tindre ara la felicitat. Si tinguérem la capacitat de “deixar d’esperar”, senzillament deixaríem de patir innecessàriament per moltes coses.

És mentida que siguen les il·lusions les que ens mouen en el dia a dia. És mentida que les esperances siguen allò que ens motiva a seguir vivint. No és cert que el que busquem es trobe en un no sabem ben bé què que ha de vindre.

I no, no és una invitació al conformisme. Tampoc no és una invitació al pessimisme. No, ni tan sols és una invitació al realisme… simplement és una invitació a agafar fermament l’existència amb les dues mans.

Evidentment, totes aquestes idees no són meues. Una vegada vaig llegir: “proveu a desfer-vos de les falses espectatives. Proveu a no esperar allò que només trobareu en el temps per vindre i davant vostre s’obrirà un immens espai de tranquil·litat i serenitat”.

Deixeu que el temps s'esgole al vostre voltant. És una sensació molt propera a l’èxtasi.

Salut!

Hi ha poques coses tan fascinants com un parell de mans. Poden la capacitat més brutal de totes, però són fràgils i estan sempre exposades. Poden sostindre fermament un llegó, o un fil d’aigua, o una pistola. Poden ser el que vulguem.

Hi ha qui diu que les mans són un altre espill de l’ànima, perquè poden ser l’expressió més íntima de nosaltres mateixos… són dobles [o triples!] en tots els sentits.

Però no vull fer més filosofia d’aquesta sobre les mans… i he d’admetre-ho sense més pauses: em fascinen més perquè amb elles podria sostindre eternament els teus cabells… perquè amb elles podria perdre’m per sempre en l’infinitat de la teua esquena… perquè amb elles, senzillament, em sent més a prop de tu.

Salut!

D’haver-se plantejat la pregunta, jo haguera afirmat que aquella era la imatge de la fragilitat. I només es tractava d’una persona… d’una persona major asseguda, mentre un vergonyós raig de sol, d’una vesprada qualsevol de la tardor, li il·luminava la cara.

Perquè era un dia qualsevol, d’un mes qualsevol… i allà es trobava, una dona menuda, discreta i callada… esperant. Allà es trobava, amb una improvisada actitud de serenitat… com si no vulguera molestar… com si no vulguera ser.

[a tot açò, ja haureu endevinat que no ens coneixíem, perquè les més de les voltes no cal]

Sense voler, la vaig sorprendre [a mi no m’esperava]… i aquell cos tan treballat pel temps i retallat per l’edat va projectar una sobtada i profunda energia. Amablement em va mirar, mostrant-me un immensa rialla… després em va oferir un lloc al seu costat.

I em vaig adonar de com d’errat estava… de com l’apariència és poc amiga del coneixement… de com, l’energia que tot ho mou, ho mou des de l’interior més inextricable. Va ser una experiència de benestar.

I tot va ser en un instant fugisser.

Salut!