Reflexions des de l'oix
Una, dues, tres... mira't a l'espill i sabràs qui ets!

Pense que la tristesa és un sentiment que no hauria d’haver-se inventat. No obstant, supose que tampoc no sabríem ben bé què és la felicitat si no coneguérem l’opció contrària. És a dir, potser la tristesa és necessària per a poder apreciar millor els moments de felicitat… però no em propose resoldre ara una qüestió que no té fàcil solució.

La tristesa que sí que hauria d’esborrar-se és “l’altra tristesa”. Aquella a la que li dediquem més temps del que es mereix. A la tristesa de l’apatia, de la insatisfacció permanent, la de la manca de perspectives… ja sabeu quina… perquè és molt diferent de la primera i tots l’hem sentida en un moment o altre. Temps, sense dubtar-ho, perdut.

I per què decidim perdre tant de temps amb ella? Per què no li tanquem definitivament la porta de la nostra ànima? Per què continuem capficats en fer-nos la vida difícil?

Com sempre, són preguntes per a les que no tinc ni una aproximació de resposta; però el fet és que és una qüestió de “decisió”, de “voler tancar” i “d’estar capficats”… tres coses ben lligades a la nostra voluntat… "l’altra tristesa" no té cap causa plena que la justifique i per això no depén de cap factor extern.

I sempre és més fàcil aprendre a barrar-li el pas a allò que has sabut identificar i que no té una justificació necessària. És més senzill i de vegades no costa tant.

Salut!

Sí; m’haguera agradat conéixer-te abans dels dies grisos i de vent. Abans que el fred et tallara la pell. Abans que el temps esborrara el darrer somriure de la teua cara.

Et voldria haver vist dansar espontània, un dia d’aquells tous, de sol i benestar. En els dies de la joia i l’encís del temps per vindre. En un instant d’infinita absència del passat, del “sense més”…

… i em pregunte què conec de tu. Em dic si et conec ara i ací o també, només potser, allà i aleshores. I pense, i repense, i més… i arribe sempre al mateix destí: jo t’he vist dansar i somriure…

…perquè res no és pèrdua…

…perquè veig [perquè sé!] que amagats darrere d’aqueix tel de reverència llueixen, com un rellamp, la dansa, el somriure i el sol. Veig la dansa, el somriure i el sol… perquè sobre el fons de tot sura sempre el que som.

Salut!

El component positiu de “la sorpresa” no està suficientment explicat. No sé… em fa l’efecte que les més de les voltes esperem que les sorpreses siguen desagradables o, directament, roïnes. Però resulta fàcil observar que quasi sempre és tot el contrari, és a dir, són un component vital dels dies [i les nits] que els fa menys estantissos.

Una vegada, dues vegades, tres vegades… i totes, sobtadament, sense esperar-ho o sí...

Què és una sorpresa? És només allò que passa sense que ho esperem? O, potser també siga una qüestió de tindre enlerta els vint sentits? Perquè que una cosa rutinària o habitual ens sorprenga agradablement… no sé, possiblement també estiga relacionat amb l’estat d’ànim, la proximitat d’un esdeveniment, la sort...

I què podria ser una sorpresa: cinc euros perduts en el fons d’una butxaca i trobats un dia qualsevol. Una camisa fresca i sense grioles… neta. Un conductor d’autobús afinat. El perfum del café de bon matí. Un amic que et saluda i et recorda bons moments. Una cançó que sona, sense voler, a cau d’orella. Un gest desinteressat i decidit d’harmonia. La frescor del matí en la cara. El record emotiu d’un dia de festa. Una rialla perduda que troba algú que l’escolte. Una tronada… i el perfum de la terra humida quan l’aigua ja no cau…

Salut!

Hi ha excuses a tots els racons de la nostra vida. “Són motius”, raonem; però sabem que només són excuses, simples i absurdes. Per ser bons, per ser dolents, per ser espontanis, per ser freds… a tot li donem una argumentació, per a tot tenim una excusa… encara que ni la tinga ni siga explicació de res.

Perquè una excusa, en realitat, és una casa sense fonaments, un arbre sense arrels, una façana de pura apariència. Una excusa és el convencionalisme que usem per a botar-nos el moment i no assumir la responsabilitat de les nostres decisions. I tot, en el fons, només és perquè ens consola creure que el que fem té sentit.

Però… què ens impedeix dir coses senzilles com “t’estime”, “t’he trobat a faltar”, “m’alegre que formes part de la meua vida”, […]? De vegades callem per vergonya o perquè pensem que no és el millor moment. Fins i tot callem per no ofendre… Com no… tot, de nou, [maleïdes] excuses.

I un dia te’n vas anar per a no tornar mai més…

…vas partir cap el lloc on res no és i tot es perd…

…i mai et vaig dir que t’estimava.

Salut!