Reflexions des de l'oix
Una, dues, tres... mira't a l'espill i sabràs qui ets!

Primer, et llevaria les sabates.

Llavors, sentiries la frescor als teus peus; alliberats després d’un dia intens…

…lentament…

…et faria un massatge poc apressat.

Potser, si m’ho demanares, te’n faria un altre, més suau, al tos i l’espatlla…

…i deixaria que anares al llit, que tou i aprestat t’estaria aguaitant des de la teua cambra.

…i et faria un darrer bes a la galta.

…i una vegada tot s’hagués fos amb el silenci, ja només vigilaria perquè ningú interferira el teu somni…

…però tu ni tan sols t’has adonat que t’estic mirant.

[Salut!]

Envellir o embellir? O era envellir i embellir? Curiosament, tot i la seua semblança fonètica en català, la nostra societat occidental ha convertir en paraules completament oposades aquestos dos termes. La vellesa i la bellesa, clar, tenen [més d’]un component cultural. Determinar el munt de valors que connoten l’una i l’altra requeririen d’una anàlisi que no cap en aquestes línies.

Tot i això, hi ha una sensació, molt extesa [jo diria que majoritària] què percep la vellesa com una tragèdia. Però per què resulta tan tràgic envellir? Per què no s’accepta que és, simplement, una situació més de nosaltres mateixos? No recorde si va ser Marc Aureli que sentenciava: “la vida és una breu passejada entre el germen i la mòmia”. Un pensament molt poc entusiasta, però radicalment cert. I és que, en el mateix instant del naixement, ens trobem ja un instant més a prop de la mort.

I potser tot siga responsabilitat de l’incertesa… aqueixa incertesa que condueix les nostres tremoloses passes al llarg de la vida. I d’això tenim la sensació que aquesta vida, que creiem nostra, és la única. Com és possible, llavors, no tindre l’angoixant sensació d’estar perdent-ho tot a cada instant? Com és possible no sentir-li pànic a la vellesa? Hi ha un altra possibilitat? [Vos prec; estalvieu-vos l’explicació de la fe! La fe és per a qui la tinga].

I arribe al punt de pensar que la tragèdia de l’envelliment no és més que la negació de la possibilitat… dels possibles… de les ocasiones. Envellir és sumar decisions que ens codueixen, massa ràpidament, per un camí d’un únic sentit. Quan volem adonar-nos del que passa sol ser tard… potser no per a tot, però sempre per a una bona quantitat de coses. Sumar decisions ens fa viure una única vida. Una única i absolut[ista] suma de decisions.

Envellir és no arribar a temps a mil vides possibles. Envellir és, en massa ocasions, no poder rectificar, no poder reprendre la nostra vida en un punt del passat amb la perspectiva del futur. Envellir, simplement significa la negació de possibilitats. Envellir és creure’s amb la sort de l’immortalitat.

Deixarem la bellesa per a un altre dia.
Salut!

No em digues que totes les coses que veig i sent són només un miratge. No em digues que res del que faig no és. No em digues que la llum i el vent són mentida. No em digues que no som importants… no m’ho digues, que no ho vull saber.

No em contes que l’existència és passatgera. No m’exliques que la fi és l’única eixida. No em digues que el pas per aquest món sols és el parany del temps. No em digues res de la nit i el dia... no m’ho digues, que no ho puc entendre.

No em digues que només tinc una vida. No em digues que tot és un somni.

Salut!

En silenci els pensaments pesen més, s’enranden d’importància, guanyen cos i una presència absoluta. Res els destorba. I és que en silenci el món s’atura i és l’espai de la ment qui regna. En silenci tot potser més inquietant o tranquilitzador, fràgil o dur, tendre o violent… En silenci, tot és possibilitat.

En silenci és com si les idees, que ens vigilen i esperen les nostres vacil·lacions, pugueren imposar-nos la seua lògica impossible. Una lògica, d’altra banda, ben apresa i assumida, de la que és difícil defugir.

Quan res no es mou… quan tot és quiet… quan res no diu res, no sentiu la necessitat d’interrogar més que mai el que vos envolta? No teniu l’urgència de conéixer més que mai què és que som i on estem?

En silenci és com si tot fora d’una, junt i ple, la mateixa matèria inextricable i misteriosa de l’existència. És, com deia Simón: “al encontrarnos sumergidos en el silencio, ¿qué sabemos? Sólo sabemos que nuestros pasos son discretos, reverentes”.

Fa molt que no tinc l’experiència del silenci. Fa temps que no tinc l’experiència del [re]trobament.

Salut!

Buñuel contava que l’únic lloc on podia experimentar la llibertat absoluta existia només a l’interior del seu cap. L’afirmació, en certa mesura, no deixa de tindre un sentit molt profund que evidencia les nostres limitacions… físiques. És possible la llibertat absoluta? Potser només al nostre cap… però en quin de tots? En el conscient? En l’inconscient? Millor, què caram és la llibertat absoluta?

Però vull aprofitar-me’n d’esta afirmació. I ho vull fer traslladant-la a l’univers de l’experiència… perquè entenc que el fons del que diu Buñuel no roda massa allunyat. Ara caldria endreçar el borum, no? Jo diria que l’experiència té una dimensió extremadament mental. Dit d’una altra forma: com fixem la importància entre allò que experimentem de veritat i el que només vivim dins de nosaltres mateixos?

[Papà] Kant [com li deia un mestre que vaig tindre], pràcticament no va abandonar mai Königsberg, la seua ciutat natal. Stephen Hawking ha explicat que l’obligació d’estar-hi lligat a una cadira li va permetre esplaiar la seua capacitat espacial. Trobe que els interrogants que es podrien derivar són fascinants… contestar-los ens duria més lluny del que sóc capaç de pensar.

No se sap si un mussol sent la necessitat de la llibertat absoluta. Vital o no, mentida o no, important o no… qui, com i quan experimenta què? on deu ser el lloc?

Salut [!!]

La felicitat és un tros de pa amb fotmatge. Aquesta genialitat no és meua, però em sent més crescut pel fet d’haver-me’n adonat d’ella. I és que… no teniu eixa sensació cada volta que descobriu una cosa així? És a dir, no vos sentiu més plens, millor, més grans, cada vegada que percebeu una cosa que, potser, no l’haja trobada molta més gent? És com reviure la primera volta en què, de menut, cobres consciència d’un fet important o recordes haver aprés una paraula.

No podria imaginar-me una vida en la que no hi haguera algú de qui deprendre. Però tampoc no podria imaginar-me-la sense la possibilitat de fer alguns xicotets descobriments, que omplen i fan sentir bé.

Hi ha una part de les nostres vides en les que és molt important l’aprenentatge: farcir, com diuen, el cap de coses. I sol ser la part més dura i avorrida perquè és un aprenentatge dirigit, forçat, en el que sempre s’oblida el més important de tot: ensenyar a voler aprendre, no matar la curiositat, no aniquilar la nostra capacitat de sorpresa. I això ja ens condiciona l’altra part de les nostres vides…

…una part que hauria de ser la del creixement. Amb unes altres paraules, la de l’aprenentatge en la que els directors som nosaltres mateixos i en la que una bona part de l’èxit depén de no haver perdut l’interés dels ulls de la infàcia.

I som com un espill, que reflecteix constantment la vida i només és capaç de retindre’un una part. I només durant poc de temps. Serà que les persones normaletes hem d’estar-nos satisfetes amb açò; amb la il·lusió que creure’ns espills creixents.

Salut!

Diuen del temps què, habitualment, no dóna segones oportunitats. Jo pense que això és fals, però com tota presumpció, ara m’he d’explicar. Una vegada vaig conéixer qui em contava que el temps era només una interpretació que fem les persones d’un no se sap ben bé què. I trobe que és una gran veritat o, al menys, una veritat que reconforta.

Aquesta veritat és, a més, una abstracció complexa, plena de matisos i d’impossible definició. El temps, més enllà de la seua condició [explicació] física, ens afecta des de la interpretació que fem d’ell. Qui se sent vell, qui se sent jove, qui no se sent gens ni poc… tot és el resultat d’un processament intern de la vella idea del temps.

Només quan dins la perspectiva no hi ha més que buit, pensarem que estem perduts i enganyats. No ho sabrem, però estarem equivocats. Haurem fet cas a la influència d’un caifàs menut, però invisible i roí. I és que haurem caigut en el parany de la nostra pròpia (in)consciència. Les segones oportunitats sempre seran si poden pensar-se.

Mireu allò què penseu que és el vostre passat. Després penseu el vostre present. Finalment mireu el que no és, el pervindre… heu acabat amb tot? Realment és del tot impossible refer les coses? Penseu-ho.

Salut!

Hi ha una sensació generalitzada. Un subtil i estrany [pre]sentiment de final i de pèrdua. Com un fum que ens envolta imperceptiblement, però que, fàcilment ens fa oblidar que podríem arribar a ser… si convenim que no hi ha aspiració superior.

I tot ens condueix imperceptiblement cap a l’oblit. A l’oblit de nosaltres mateixos. Oblidem qui som, on som, amb qui som, perquè som. I de poc a mica, la sensació, que ja no és tan subtil ni estranya, ens rebleix l’ànim[a] de por i de neguit.

Oblit per la pèrdua de capacitat de conéixer. Oblit per no saber, ja mai més, res que no siga donat, vulgar, vist, fàcil, bàsic, bast, evident, fet, acabat… tristament pobre. Ningú no en té de culpa. Ningú no en té de responsabilitat. Simplement s’oblida.
Salut!

En algun moment m’he adonat que caminar pot allunyar-nos o apropar-nos a un lloc, a alguna referència, a un moment. Tenim l’opció de fer-ho espai [passejant], o de pressa [corrent]. Sabeu que el resultat no és exactament el mateix. Canviant la manera fer-ho canviem, [in]directament, els resultats de l’anada o de la tornada.

De fet, el costum és fugir ràpidament de tot i anar corrent cap a tot. Un tot entés com a totes les coses. Ho hem aprés de sempre. Ho hem aprés a foc lent i minuciós. Silenciosament hem reblit cada badall del nostre comportament fins que deixen de comptar les diferències, deixa de comptar el riure.

I el costum real de després és que acabem sempre corrent, mai no li dediquem temps als passejos. No teniu eixa sensació? Una sensació que ens fa viure de pressa, sense espai per a decidir, pensar ni descansar. Amerats d’impaciència acabem per oblidar completament el detall, la pausa i a nosaltres mateixos.

La carrera dura el temps que hi ha abans de caure, és a dir, quan ja no queda ni una brisanya de possibilitat. I potser passe quan només ens queden uns segons de lucidesa per preguntar-nos perquè hem corregut, perquè hem tingut tantes ànsies de viure estressats, perquè no ens hem aturat i hem passejat.
Salut i bon camí!

Imagineu un espai obert on no hi haja punts de referència. Imagineu que no fóra possible saber quin lloc és, ni quin espai ocupa, ni si té o ha tingut temps. Imagineu-ho. Imagineu la no existència d’eixe no-ser. Heu pensat alguna volta que les coses només són per relació amb altres? Què hi hauria o podria ser-hi al no-ser?

Pot ser només siga el no-lloc on tot és alhora i on tot és en si. On tot puga ésser perquè no hi ha res més enllà ni en cap dels enllà. On tot s’integra i es desintegra perquè ja hi és plenament. Seria com la idea de la plena comprensió, del ple enteniment, de la plenitud. No? Seria una abstracció, una sublimació del que ens envolta a dins i a fora.

Imagineu ara que una cosa emergira del no-ser. Podeu fer-ho? Podríeu recrear un element des d’eixa plenitud? Es podria fragmentar el tot sense que deixara de ser-ho? És possible que el no siga la contestació més pròxima a una certesa. I, comprendre plenament res hauria de ser poder vore-li la cara, una cara, al no-ser.

Crec que a mi estes coses em lleven la son des que recorde tindre ús de raó… i ara no ho fan. Fa unes setmanes que ja no ho em passa. Possiblement haja renunciat a comprendre… o, millor dit, he renunciat al que no puc entendre: m’he rendit al surrealisme de tot i davant d’esta decisió s’ha obert una calma infinita.
Bona setmana, pau i tranquil·litat!