Reflexions des de l'oix
Una, dues, tres... mira't a l'espill i sabràs qui ets!

M’agrada la primavera i sé que és un tòpic. Però m’agrada. M’agrada la sensació què els dies semblen no tindre fi… potser perquè el dia és sempre possibilitat. I m’agrada la primavera perquè ben correguda l’estació, els dies esdevenen estar, suau i tranquil en donades hores del dia.

De menut, és la memòria d’unes vesprades llises, netes i tèbies… amb la brisa bufant a través de les finestres obertes de la cuina, la que sent. Per a mi és la definició de l’estar… de l’estar sense esperes ni res més que una pau fonda.

Potser no fóra només la primavera… potser fóra, també, la serenitat d’haver preocupacions escasses i de la pròpia inconsciència.

…i, després, una lluentor fosca de nit omplint els racons de tot, amb un mant fresc d’agradable calidesa…

La primavera em fa sentir bé.

Salut!

...d'un fil d'inspiració, d'una història que explicar, d'una anècdota que detallar, d'un conte que contar, d'una rondalla que cantar, d'una experiència que compartir, d'un dol que traslladar, d'una alegria que contagiar, d'una fet que comunicar, d'una pau que fer viure...

salut i bones vacances!

Les estades en els llocs d’ànim especials es recorden ja sempre. I, de tant en tant, tornen a sentir-se, com una vella remor que ens remou de dalt a baix…

…com l’aigua fresca d’un rierol viu…

…com la darrera vegada que trobes els ulls de qui estimes.

És quan, a més de la memòria, retenta la plenitud dels moments… la seua intensitat,

I em sembla de tota lògica, que la memòria els preserve com el bé més preciós.

La mediocritat de les nostres existències, embossades per una allau d’insignificàncies imposades, els dóna la lluentor que, de vegades, recobren.

…lluny de la mirada del món,

…protegides en la foscor íntima de l’ànima,

…vives i senceres… per molts anys que passen, per molta història [re]correguda, apartades del que som als ulls dels altres…

…les estimes sobreviuen la marxa dels dies i ens recorden que hem estat vius, que hem tingut la mirada neta i que hi havia una llum que era sincera…

Salut!

Dir “açò és la pera” és una expressió bastant comuna. Tot i això, al meu parer, s’aplica malament... m’explique.

Tot ve de la primera volta que vaig saber que les peres, a diferència d’altres fruites, es fan roïnes de dins cap a fora i no de fora cap a dins [com sol ser més habitual]. És a dir, que poden tindre el millor dels aspectes, però estar podrides des de la soca-rel.

Què he de dir-vos? [...] m’encanten les peres i, en certa mesura, em fa molta ràbia aquesta característica tan estranya que les fa diferents... i només és el que hi ha.

Pensat bé, és fàcil establir un paral•lelisme amb determinades persones [públiques –o no.] i la característica tan fascinant d’aquesta particular fruita. Quanta pera solta hi ha pel món!

Perdoneu la sèrie de “post” bròfecs, però és que els polítics em tenen fins els coll...

Salut!

…després ve la ‘c’ i, si no recorde malament, ‘d’ i ‘e’ i un grapat de lletres més.

…també hi ha el blanc i el negre que, convenientment barrejats, donen les diferents tonalitats de gris. Els grisos són bonics, més encara si els combinem amb el verd, el roig, el groc, el blau…

…i què en penseu? …hi ha més de dues opcions polítiques?

Salut!

Aquesta adjectivació ben bé podria ser el títol d’una pel·lícula. Però no ho és. Senzillament explica un estat mental que, recentment, torna a apoderar-se del col·lectiu [dissortadament, el fet no és nou... -això voldríem les persones: que tot el que ens passa, fóra nou].

Diuen que el cervell humà [només és per localitzar-ho en algun lloc físic...] es diferencia del de l’animalada perquè és capaç d’enraonar en un nivell que el fa especial, superior [?].

Després de molts anys de donar-li pensades a l’assumpte; em perdonareu, però ja no sé què significa raonar/enraonar [amb els molts i subtils matisos que hi ha entre els dos verbs].

Llevat del fet que sóc incapaç de reconéixer-nos en la gent aquest tret que ens “fa especials”, al menys sí que admet que pot haver existit en el passat [i, qui sap si, en comptades ocasions, en el present].

La persona fanatitzada és la que no escolta, la que repeteix consignes buides de sentit, la que ha renunciat a la seua capacitat reflexiva, la que ha renunciat a la seua llibertat, la que ha renunciat a la seua responsabilitat... aquesta és la classe de gent més apreciada per la classe poderosa.

Fanatitzada... així està la nostra societat.

Es creia que la democràcia ens faria ser [co]decisoris de la nostra actitud.

Es creia que tindre la possibilitat de triar sobre el procés de la nostra existència [a]portaria la lucidesa.

Es creia [creu] que els canvis a millor són per a sempre... quan mai ho són!

I mai podré arribar a entendre perquè tenim el panzell, la barra i l’actitud desproporcionada de creure’ns especials.
Salut!

Dormen amagats al fons del nostre inconscient més profund, això és cert. De sobte, un bon dia, l’atzar o la casualitat els desperta i retornen a la superfície de la nostra pell… i no avisen gens ni mica.

Són sentiments, nostàlgies, alegries o penes, bons moments o durs… i tots comparteixen la bellesa de la nitidesa… i fascina pensar quin meravellós mecanisme activa el moll que els fa botar des de l’obscuritat més absoluta.

Els nostres sentits estan molt limitats… ja ho sabem. Tot i això continuen sent el camí d’entrada d’una part importantíssima de la nostra memòria.

L’altre dia vaig olorar la mar de nou… tal volta hi era la mateixa llum també i l’absència de qui s’estima. I tot era tan clar i cristal·lí als meus ulls i tot va ser un instant tan intens, re.viscut en aquest present tan absurd…

…i em vaig tornar a sentir aborronat…

Salut!

Totes les persones, fent memòria, podríem trobar el moment decisiu de la nostra vida [totes les persones que tenim la sort de viure-la, clar]. Vull dir el minut on passa tot i, de sobte, la nit es fa dia [o el dia nit]. L’instant que marca un abans i un després i el marca per a sempre més.

I és diferent per a cadascú… perquè no ens podem comparar ni en les nostres trajectòries personals ni en aquella part minúscula on som [o podem ser] diferents.

Però sempre hi ha el canvi, la fi del començament [o l’inici cap un nou final]. Al capdavall de tot, [quasi]res és tan greu… i anem fent.

Pense, com diu un bon amic, què, simplement, el moment decisiu és quan ens adonem que la vida “va en serio”.

Salut!

L’esbós d’una figura sol-se fer amb infinitud de línies traçades, aparentment, a l’atzar. Només qui sosté el pinzell sembla poder conferir-li al dibuix final una apariència entenedora... però no sempre.

Ara tinc les mans embolidades amb les línies del teu cap... volia dir... m’he enredat amb els teus cabells i m’esforce per donar-los una forma que encara desconec.

...jugant-les, soltant-les, esgolant-les entre els meus dits.

...i em sent anat del trellat, travessat d’un plaer inexplicable i d’una forma que no arribe a poder definir... que no arribe a poder construir... i, lent, espaiat, desvanit...

...em sent captiu d’un estat de dolça eternitat.

Salut!

És molt fàcil, extraordinàriament senzill, perdre el nord. I a mi, m’agradaria saber què significa això de ser/estar boig... [i ho pose així, amb els dos verbs, perquè és un matís que cal no menysprear].

...i és que la bogeria té un component pervers d’assimilació a les conductes humanes, el comportament en general i en particular. Per aquest motiu, l’aparent desordre personal i social, que algunes persones mostren, és allò que es considerat bogeria.

He dit pervers... i vull dir també malintencionat, interessat.

I quants exemples podríem usar de pretés enteniment! Quantes convencions malenteses i malexplicades! Quanta percepció perduda! Quanta mentida!

Clar, ser o estar boig té un component físic inevitable... però on queda el fràgil equilibri mental i emocional sobre el que s’assenten les nostres vides?

...i la falsa estabilitat de les nostres conviccions ...i el miratge de la cordura? No heu sentit mai la necessitat de cridar desesperadament?

Salut!