Reflexions des de l'oix
Una, dues, tres... mira't a l'espill i sabràs qui ets!

De seguida he sabut que això és el seu costum: les estrelles no tenen temps per a nosaltres. Enfilades dins la seua llum i de nit, molt de nit, obrin els ulls només per a ignorar-nos; fent-nos adonar que no som gens.

I jo res no vull de la seua actitud i m'haig de rebel·lar d'aquesta rutina.

Dient-te unes paraules desenteses i arrufant-te la cella... et demane que sigues al meu costat: si un absurd univers estricat ens ignora, no ens ho fem nosaltres també.

I només em queda dir-te que no puc deixar d'escoltar el soroll del teu alé; perquè sols entenem el que ens hem proposat.

Salut!

A diari, trobem milers d’efectes refermats a les parets i els racons de les hores: és com si hagueren arribat a un acord tàcit. Com si dugueren una seguida imperceptible.

I, de fet, hi ha una vincle estret entre el temps i l’esdevindre de les coses; que les entrevira de canvi i les barreja les unes amb les altres… dissimuladament.

Tanta constància ens encega i, simplement, no ens adonem que el món es mou sense nosaltres.

Salut!

Una vegada, quan tot era i no era, et vaig endevinar entre la gent... només un instant. I quasi des d’aleshores, que intente recompondre la teua imatge amb el pòsit que deixares en el meu enteniment.

Ara, després; quan crec tindre’t embastada, l’esbós s’esborra des del primer cantell. És un trencaclosques impossible. I voldria demanar-te que no et mogueres, mentre tracte de recordar si tot no va ser un miratge.

Salut!

Tinc unes paraules gastades amb les que m’agradaria començar un vell discurs. Paraules untades d’estats d’ànim antics i vigents...

...només, per a dir que voldria ser el primer en anar-me’n d’ací.

Abandonar la festa, deixar enrere el soroll, oblidar la tabola d’aquesta impostura. I m’estimaria ser el primer en partir, en deixar el lloc pulcre i arreglat, on tot i totes les persones hi són.

Deixeu que me’n vaja prompte; no vull ser l’últim en patir, quan ja no em puga reconéixer en la llum dels matins.

...i amb les mateixes paraules gastades m’agradaria tancar aquest antic desig.

Salut!

Ja no recorde quantes voltes vaig desitjar que els dies passaren lentament. He oblidat els moments quan esperava què els minuts s’allargaren per a sempre. No sé si ja t’havia dit que volia que les hores foren anys...

...però tot va ser un excés insuficient.

Ara, digues que no anem a esforçar-nos més. Digues que deixarem passar els dies sense viure’ls intensament. Digues que no vindràs prompte a cercar-me, ni em telefonaràs sempre que te’n recordes de mi.

Jo, a canvi, solament pensaré en tu una vegada que serà a la llarga. Et faré un somriure només quan sàpia que ja ens fa falta. I aniré de puntelletes a mirar-te, en saber que no m’aguaites.

Ajuda’m a no cremar aquest foc abans d’hora.

Salut!

Creixen del tot amagades, dissimulades entre el soroll dels mil quefers diaris. I, no obstant, sembla que les haguérem brodades a la llum d’un gresol: hi tenim en compte fins el més minúscul dels detalls.

I tot, potser siga perquè hem aprés a no renunciar a res.

Amb el temps, el trànsit de les coses i els fets va boixant-les amb una minuciositat preciosista, maliciosa. I tot evidencia, només, que alguns comportaments són estèrils i erms.

Salut!

Totes les persones ens hem adonat alguna vegada de tu –tot i la nostra insignificància no podem ser-te indiferents.

I l’ocasió sol coincidir amb l’època quan creiem, desenteses, que l’olor de les coses encara no ens enganya.

Sempre havia evitat escriure’t res...

...perquè no t’ho mereixes; perquè pense que hauries d’observar-nos avergonyida, per mentir-nos a tantes i tantes generacions d’incautes.

[potser és perquè la nit de la humanitat va començar quan la primera persona va orbrir els ulls, i et va mirar, i es va meravellar].

I tu, cada jorn tot just a trenc de fosca, tornes a mostrar-te provocadora... sense dir... sense explicar.

Salut!

Iniciar aquella conversa amb tu va ser com encetar un llarg passeig amb un final incert –de fet, tots els camins porten a llocs diferents, en tots els casos, sempre i constantment.

I per això, sense voler-ho realment, quasi sempre triem el silenci [que, en realitat, és l’estat bàsic de la paraula] quan no coneixem qui ens escolta... deixant anar a l’oblit milers de possibles encontres...

...però ni la por ni els dubtes ni la desconfiança podien haver-me llevat de dir-te aquell bon dia.

Salut!

Al món dels sentits literals no caben els desitjos ni les mitges paraules. I en realitat és molt senzill: els mots, com la llum, rescaten els conceptes i les idees de la foscor.

Val a dir, però, que la nitidesa no és sempre completa: desmorrellats pel temps i repantigats, els significats s’adormen dissimuladament per a, de sobte, despertar i jugar a l’amagatall.

I quan dic que m’agradaria trobar-te un dia al girar del cantó, només per a anar al cine, només per a fer una passejada per la vora del riu, només per poder dir que t’he vist... és que només vull dir el que dic.

Potser, de vegades, solament som fil per randa.

Salut!

Som el punt i seguit d’un trajecte ensordit pel miler de veus que el voreten. La història no comença amb nosaltres i, la nostra, només és la setena vida... la del final ben conegut [algú l’ha inventat per nosaltres].

I les persones només acceptem el nostre destí en el darrer instant, quan aprenem forçadament fins i tot allò que ens havíem promés no aprendre. Passa a passa...

...com l’aigua quan descobreix el seu destí, iniciem un trajecte amb la parsimònia d’una bèstia envellida de tant caminar i continuem... i prenim força... i tot per despenjar-nos fins tocar el terra on, sense remei, continuem regolant; esgolant els cossos nus per totes les valls.

El cel, ja net, ens observa amb la certesa d’un pròxim retrobament. El cel és l’únic que ho sap bé... sembla que ja no em quedava res per fer i vaig decidir d’enamorar-me.

Salut!